Más de Opinion

Impunitat al Líban. La sentència per l'assassinat de Rafiq Hariri soluciona poc

Un tribunal internacional. Onze anys de procés judicial. Cinc acusats. Un culpable. El resultat és que ningú anirà a presó en un atac que tenia la intenció de desestabilitzar el Líban, en paraules dels mateixos jutges

Judit Algueró

Whatsapp
Impunitat al Líban. La sentència per l'assassinat de Rafiq Hariri soluciona poc

Impunitat al Líban. La sentència per l'assassinat de Rafiq Hariri soluciona poc

Avui fa un mes, el primer tribunal de caràcter internacional amb el mandat de jutjar crims de terrorisme pronunciava la sentència en el cas de l’assassinat de Rafiq Hariri des de la seua seu en un tranquil suburbi de La Haia, als Països Baixos.

Hariri, l’antic primer ministre del Líban, va morir el 14 de febrer de 2005 quan una potent bomba col·locada dins d’una furgoneta va explotar en el moment en què el seu comboi passava a prop del cèntric Hotel St. George de Beirut. L’atac, que es creu suïcida, va posar fi a la vida de 21 persones més i en va ferir 226 i va deixar un cràter de deu metres d’ample i dos metres de profunditat.

Després de dos comissions d’investigació internacionals, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va constituir el Tribunal Especial pel Líban. L’objectiu? Investigar i jutjar aquest i altres assassinats de caràcter polític que s’havien perpetuat entre finals de 2004 i finals de 2005. El denominador comú? Figures públiques –molts periodistes– que s’oposaven obertament a l’ocupació militar del Líban per les forces sirianes. Una ocupació que va durar gairebé trenta anys, des de la fi de la guerra civil del Líban el 1976 fins poc després de l’assassinat de Rafiq Hariri.

Però per sobre de tot, el Tribunal Especial del Líban volia fer justícia a les víctimes i acabar amb la impunitat que havien gaudit poderoses elits, grups i estats forans. La institució obria les portes amb un equip de juristes i altres professionals del Líban i de països d’arreu del món que sentia aquest mandat com a seu. Vaig treballar-hi al departament de comunicació durant gairebé tres anys. Liderats per la presidència d’una eminència del dret penal internacional, l’italià Antonio Cassesse, era fàcil contagiar-se de les ganes de tirar endavant un projecte de tal envergadura.

Al Líban, però, aquesta il·lusió no la compartia tothom. En un país tradicionalment dividit per religions, comunitats i faccions, hi havia persones que havien dipositat la seua confiança en la institució i en defensaven l’existència i moltes d’altres que la veien amb reticència i recel. Sospitaven que fos una eina diplomàtica d’Israel o dels Estats Units, el consideraven elitista, ineficaç i una despesa insostenible.

Un procés poc convencional i ple d’entrebancs no ha ajudat a fidelitzar l’opinió pública.

Al juny del 2011, el jutge d’instrucció ordenava la detenció de quatre acusats. Entre ells estava Mustafa Amine Baddredine, un alt càrrec militar del braç armat del partit polític islamista xiïta Hizbul·là. Desposseït de poders executius, el Tribunal no va aconseguir mai que l’ordre es fes efectiva i, esgotades totes les vies, el jutge va ordenar que el judici procedís en rebel·lia. Els acusats no serien mai presents a la sala.

Al llarg del procés, l’acta d’acusació s’ha modificat dos cops. La primera va ser poc després de l’inici del judici, al febrer del 2014, per afegir-hi un cinquè acusat. Van caldre quatre mesos per reprendre’l. L’altra va ser el 2016, davant la mort en combat de Baddredine en la guerra de Síria.

Paral·lelament, dos periodistes van ser acusats per desacatament i obstrucció de la justícia per haver publicat reportatges que desvetllaven informació confidencial sobre testimonis. L’opinió pública internacional ho va titllar com un atac a la llibertat de premsa i d’expressió.

No és fins al setembre de 2018 que els jutges es van retirar per deliberar. I des de llavors fins a aquest estiu. Quinze anys després de l’atac, el Tribunal ha conclòs que només un dels acusats, Salim Ayyash, era culpable de tots els càrrecs. Mentre que no hi havia suficient evidència per incriminar la resta d’acusats, ni per establir una relació entre l’assassinat i Hizbul·là o el govern sirià.

El resultat és que ningú anirà a presó en un atac que tenia la intenció de desestabilitzar el Líban, en paraules dels mateixos jutges. Queden però les 2.600 paraules de la sentència, descrivint els fets, restaurant la veritat i, amb aquesta, potser atorgant dignitat a les víctimes.

Temas

Comentarios

Lea También