Inconcebible

Com pot ser que al despatx del ministre del qual depèn la seguretat interior de l’Estat espanyol s’hi puguin enregistrar des de fora els continguts dels seus comentaris? Qualsevol persona sap que això és impossible.

Però en canvi, a diari escoltem, reproduïdes per la policia o llegim als periòdics, les converses de ‘xoriços’, lladres i ‘malandes’ que posteriorment demostraran davant els jutges el calibre de les seves malifetes. I és que avui tots els ciutadans, amb el corresponent permís judicial quan l’autoritat té sospites de les nostres accions, podem estar vigilats: pels correus electrònics, pel telèfon sigui fix o mòbil, o qualsevol altre mitja. Però com pot estar intervingut el despatx del ministre responsable dels més alts secrets on l’Estat analitza, determina i executa les funcions pròpies de la seguretat de la ciutadania?

Això resulta impossible de creure. Que el ministre o els seus directes col·laboradors puguin enregistrar allò que hom parla amb qualsevol dels seus visitants per poder analitzar-ho posteriorment, això sí que és creïble. I de ben segur, per seguretat estatal o pe la personal del titular, és possible. Conseqüentment, anul·lada la primera possibilitat, només queda que l’enregistrament hagi sortit a la llum per voluntat directa del ministre o d’alguns dels seus col·laboradors més directes.

Un cop analitzat qui pot captar la veu de dins d’aquest despatx, queda una altra anàlisi sobre la seva divulgació. A qui pot interessar quatre dies abans de les eleccions, amb el corresponent enrenou que portarà la seva divulgació, donar-ho a conèixer? Als policies de confiança i coneixedors únics de les interioritats del despatx? Mai, perquè saben que seran enxampats i hauran de pagar la corresponent pena, amb la destitució i gairebé segur amb les penes corresponents de presó. I, al ministre, li interessa que la perniciosa conversa es reprodueixi?

Tothom creurà que el ministre, Sr. Fernández Díaz, no serà qui escamparà la conversa. Ell és el més perjudicat perquè atempta, juntament amb el seu interlocutor, contra unes persones concretes, que obren contràriament al seu pensament i al de la majoria dels espanyols. L’atemptat del ministre i del seu interlocutor és de grans magnituds quan s’arriba a conspirar, fins i tot, contra el president de Catalunya amb voluntat d’eliminar-lo del seu càrrec. O quan s’afirma que s’ha destrossat el sistema sanitari català. O quan es maniobra per inculpar persones amb trampes inventades per la UDEF. O quan es fan seguiments a dirigents concrets de l’ANC o d’Òmnium o d’ajuntaments. O quan se serveixen de fiscals o de la policia, amb els diners de tots els contribuents, en contra dels adversaris polítics. O quan es vigilen els telèfons del director d’Antifrau.

Tot això resulta ser tan greu que a qualsevol país normal un ministre que ha estat l’executor de tantes maldats maquinades hauria de dimitir immediatament i també, a la vegada, el seu cap, o sigui el president del govern que coneixia tota la trama. Fins i tot haurien de ser jutjats i anar a la presó. Però a Espanya, això de les dimissions és quelcom que mai es produeix, fins i tot en temes com aquest de gran irresponsabilitat, d’atacar directament des del poder els adversaris polítics, de voler manipular els resultats electorals i pretendre destruir voluntàriament estructures tan necessàries per a la població catalana com és la sanitària. L’Estat espanyol queda tacat davant de la resta d’estats de tot el món per tantes malvestats. És previsible que ens puguin catalogar com una democràcia ‘bananera’ i manipulada segons la voluntat dels seus governants, només comparable a autèntiques dictadures.

Per tant, estimo que el fet d’haver aparegut a la llum pública té una clara intencionalitat i més a quatre dies de les eleccions. El ministre, immediatament després fer-se pública la notícia, va manifestar: «s’ha violat la meva intimitat amb una gravació il·legal i sóc víctima que pretén fer mal al PP, a quatre dies de les eleccions». El ministre no nega res del que s’havia parlat; ben al contrari es proclama com a heroi per haver servit Espanya en contra dels separatistes catalans. Traeix, sense dubte, el pobre director que en acabar la conversa li diu ben clarament: «A tus órdenes, ministro». Què els importa una víctima més, encara que sigui un fervent servidor de la seva causa?

A qui beneficien aquestes afirmacions? Tots els partits demanen la dimissió del ministre i de Rajoy i el PP fa victimisme al respecte. Actuar contra els independentistes sempre dóna rèdits electorals. I analitzant-ho veiem que, a Catalunya, el PP no hi tenen res a perdre; saben que són un partit residual i els seus seguidors els votaran igualment i amb fidelitat inamovible. Però a canvi, a Espanya, el PP pot guanyar vots i, fins i tot, diputats només amb les restes finals a les petites províncies i mantenir la majoria absoluta al Senat. Poden esgarrapar-los a C’s i als altres dos grans partits en què uns demanen el referèndum per Catalunya i els altres poden ser els seus possibles aliats d’esquerra en la formació del nou govern. Amb aquesta divulgació on es maquina intencionadament contra Catalunya, es proclamen com els únics i màxims defensors de «la unidad nacional», davant la resta dels espanyols.

Tot resulta creïble, donades les omissions, els silencis i el menyspreu davant de tants casos de corrupció, les irregularitats del finançament del partit, els atacs a les llibertats de les persones, dels partits adversaris, i el servilisme de la policia i dels tribunals. I més quan s’ha presentat la policia judicial al diari Público per emportar-se les gravacions sense requeriment judicial. L’escàndol provocat pot resultar-los un irrecuperable malson, malgrat usar el cinisme de forma reiterada i, en aquest cas, el victimisme en benefici propi.

Aquest article segurament es publicarà després de les eleccions, però, amb els possibles marges d’error, llurs conseqüències quedaran reflectides als resultats electorals. Però tants atemptats reiterats a la democràcia, tantes irresponsabilitats constants, tants cinismes repetits i tants silencis per resposta, tot plegat pot arribar a tenir un preu molt alt. No els estranyi gens que d’aquí a uns mesos poguéssim veure engarjolats personatges que ara, en aquest moment, ningú pot imaginar-se. Tot depèn de qui manarà i quins seran els partits que formin el nou govern, si no entrem novament en un tercer període electoral. Recordin aquell adagi, ‘vivir para ver’.