Ineptes amb majoria absoluta

La ineptitud és la manca d’aptitud per a alguna cosa, que en cap cas invalida competències més enllà de la qüestió de la mancança.

Evidentment, hi ha ineptes en totes les disciplines professionals, però els estudis, en el seu cas, les poden fer estadísticament menys probables. La política, en canvi, és segurament l’espai en el qual la ineptitud és més generalitzable, perquè arribar a un càrrec no depèn necessàriament dels mèrits en allò que ha de desenvolupar, sinó d’altres factors més espuris.

Ministres, consellers i regidors del ram, que siguin experts en el ram que sigui, no n’hi ha gaires, la qual cosa no vol dir que destaquin, fins i tot excel·leixin encara més, aquells que sense l’acreditació de la ciència pura, demostren el valor de la ciència aplicada: paradigma Ernest Lluch, economista acadèmic de gran volada, ministre de Sanitat que regenera la medicina pública.

Però els ineptes, com els adjectius de Roland Barthes, volen baixos. I quan a la seva incompetència s’hi afegeix una majoria absoluta per urna o per pacte, el perill per a l’administració de la ciutadania entra en alerta alta. Potser s’hauria d’establir una escala DEFCON aplicada a polítics perillosos amb tot el poder a les seves mans. Si «el poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament», la sentència de lord Acton, el polític inepte amb majoria absoluta és absolutament inepte.

El model universal de la ineptitud és Donald Trump, només cal veure què diu d’ell la premsa més solvent del seu país, per buscar un aval de contrast a la seva evident imperícia i escarransida capacitat argumentativa, que no supera els caràcters amb espais de les piulades al Twitter.

El cas Trump il·lustra igualment de la falsària identificació entre poder i intel·ligència que acostumen de fer els qui tenen molt més comandament que cervell. Són els habituals abonats a la ignorància atrevida, com si manar els donés la raó.

Barra lliure a la bajanada. La política del nostre entorn dona per a carretades d’ineptitud en tots els cercles de l’Administració. Albert Rivera està demostrant poca capacitat per manegar-se a Espanya, se’n va sortir amb el màxim èxit de dirigir el seu partir a guanyar unes eleccions a Catalunya, però ara és com si l’Espanya que li omple la boca li vingui massa gran, seguint la gresolada nissaga dels provincians més nostrats, als quals l’Estat que invoquen és l’Estat mateix que els derrota.

Al Govern de Catalunya, d’ineptitud n’hi ha per donar, per vendre i per exportar, i si el país se n’està anant a fer punyetes, al no menys nostrat memorial de greuges amb Madrid, que hi és, hi haurem d’afegir el mèrit dels demèrits propis. Buscaven ser una estrella més del telescopi d’Europa i acabarem de bacteri al microscopi d’Espanya. Última ràtio inepta: el conseller d’Interior que ha gestionat l’incendi més devastador no sap situar-lo al mapa de comarques que han reivindicat precisament contra el mapa de províncies.

Les ineptituds als ajuntaments són proporcionalment més terribles, perquè les pateix la gent directament, sense intermediaris. Un inepte amb majoria absoluta al consistori és un preu altíssim que encareix l’IBI. Res pitjor que haver de negociar amb un alcalde inepte, que ni entén ni vol entendre, que empara la desídia de la maquinària administrativa per començar perquè la desídia és ell mateix. El poder de les sigles davant de les persones s’està carregant aquell vell axioma que a les eleccions municipals es votava persones i no sigles.

Ara, amb la convulsió i la turbulència –a Espanya després de l’onerosa derrota del PP per moció de censura i vots, i a Catalunya pel posicionament davant el Procés– fins i tot als comicis locals es poden votar sigles més que alcaldes, amb la qual cosa la quota d’incompetents augmenta a la mateixa velocitat que els indicadors de la pobresa.

Els punts àlgids de la gravetat són aquells en els quals la persona guanya però la suma de partits perdedors fa que perdi. Manuela Carmena li treu l’aforament del Bernabéu a l’alcalde Martínez-Almeida, que debuta demostrant que no és nacionalista penjant dues banderes espanyoles a la façana de l’Ajuntament i carregant-se les saludables mesures anticontaminació de l’àrea Madrid Central, entomant les primeres protestes de veïns i comerciants. Cum laude invers a la ineptitud, la del regidor de Vox a Cadrete (Saragossa) retirant de l’espai públic un bust d’Abderrahman III, un gran califa de Còrdova que és probable que estigués als antípodes presentistes de Bin Laden. 

El nomenclàtor urbanístic acostuma de ser víctima principal de les municipals incompetències, ja a les primeres municipalitats barcelonines van canviar el nom de Menéndez Pelayo pel de Torrent de l’Olla, i els catalanistes del primer Ajuntament franquista de Barcelona van colar que Casanova no era el paladí del secessionisme històric sinó un diplomàtic italià de vida dissipada, i l’alcalde va mantenir el nom al carrer.