Insolubilitat per la indivisibilitat

Històricament, la política espanyola ha partit d’un axioma: la indivisibilitat d’Espanya; cap altre principi, per pregonament social que sigui, no li ha provocat preocupacions especials. Així, doncs, goso desmentir l’advertiment, dit de bona fe i amb intenció lloable, que cal que defensem ara la democràcia a Catalunya, perquè demà pot estar en perill la de qualsevol altre racó de l’Estat. No; no s’esdevindrà mai res de semblant enlloc. El problema real és un de sol: Catalunya.

Els qui lideren el procés independentista hauran comès errors, però no més d’aquells en què pot incórrer qualsevol dirigent polític. Estic segur que han fet sempre autocrítica a fons; no es pot dir, al meu entendre, que s’han equivocat de pla; més aviat els veig com un exemple insòlit de coherència, reflexió, capacitat de debat, lleialtat als compromisos contrets. No siguem injustos; considerem que en el procés iniciat ja fa mesos han hagut de prendre decisions immediates per causa de fets greus imprevistos; que no han pogut disposar ni d’un segon de calma, de repòs. Com podem exigir-los una mil·limètrica impecabilitat? Mirem de ficar-nos en la pell dels altres, abans de fer-ne cap judici.

La unitat d’Espanya, infrangible

Els catalans han d’haver après que es manté infrangible un mur sagrat: la unitat d’Espanya. No s’ha practicat, com en els països cultes avançats, la dialèctica i l’alternança dreta/esquerra; ha estat sempre predominant l’obsessió perquè Catalunya no gosi fer via pròpia. Una autoritat notable en el govern espanyol ho definia sin-tèticament quan fa pocs dies afir-mà: «Por encima de la verdad y de la democracia, está la unidad de España»; clavat: és l’expressió exacta de la força motriu de l’Estat. En aquest manament de substrat metafísic rau l’explicació de la situació complexa, deplorable, abominable que estem patint; només en aquest manament.

El Govern central diu que sí, que vol parlar de tot el que calgui... tret d’allò de què s’ha de parlar, d’allò que és la qüestió essencial. Grotesc.

S’hi han afegit paràfrasis que desenvolupen la idea nuclear. Em limitaré a referir-ne una. Ha estat dit, sense cap mena de rubor, que, en les eleccions del 21-D, podrà concórrer-hi qualsevol partit i presentar-s’hi amb qualsevol programa. Gràcies. O sigui, s’hi valdrà la reivindicació de la república com a sistema i de la sobirania de Catalunya. Però, si guanyés una alternativa amb aquests propòsits i intentés de posar-los en pràctica, es tornaria a fer ús de l’article 155 de la Constitució. S’entén això, amables lectors?

Cal adduir, per a ser encara més precisos, que, al costat del cànon dogmàtic de la indivisibilitat d’Espanya, n’hi ha un altre amb què es retroalimenta: la monarquia com a règim. L’espanyola ha assumit i explicitat que l’independentisme és el mal pitjor que es pot patir; hi ha monarquies actuals que no s’atabalen si algun dels pobles que constitueixen el territori sobre el qual imperen demana d’autoregir-se. La d’Espanya, no; és l’herència acceptada religiosament de fa molts segles. Enlloc no sona estrany el concepte ‘república’; a Espanya, sí; ha estat i és encara un tabú. S’ha mirat de neutralitzar una llarga i fecunda tradició republicana. I Déu n’hi do com se n’han sortit.

Solament amb una anàlisi dels dos aspectes que ho són d’una sola premissa, s’explica la paradoxa que l’esquerra tradicional s’hagi mantingut com ho ha fet fins avui respecte a la repressió i a l’empresonament de persones que no han comès cap delicte de què se’ls acusa; entre les quals, més de mig govern legítim elegit pel poble: un espectacle que provoca horror. A l’esquerra tradicional, no; resta, en el millor dels casos, en un silenci còmplice, que estic segur que motiva la vergonya d’ella mateixa; i quan el trenca, encara pitjor, perquè és per a parlar deshonrosament d’equidistàncies, per a fer anàlisis infamants de proporcionalitat, per a subratllar immoralment que ja es veia a venir i que ho havien advertit; per a dir, en suma, indecentment que els qui pateixen un dels mals més terribles s’ho han buscat. Troba comprensible l’aplicació del 155. Arriba a sumar-se amb els més reaccionaris, tot rebutjant la denominació de presos polítics a aquells qui són a la garjola. Cap mitjà de comunicació de l’esquerra tradicional no ha fet sinó una pinya estretíssima contra les aspiracions sobiranistes. S’ha aliat en manifestacions amb la ultradreta, la del govern estatal i la dels partits franquistes no il·legalitzats, i gaudeix de llurs aplaudiments efusius. Fins a aquests extrems condueix i ho justifica tot la doctrina de «España, una». Per la fe, la vida.

Aspiracions legítimes?

Què han de fer aquells que pacíficament i democràticament desitgen la sobirania de Catalunya amb la proclamació d’una república? Per què es diu que aquestes aspiracions són legítimes si després es destrossen a cops i amb l’aplicació d’una (in)justícia al servei de la política dominant? Des de l’Espanya indivisible s’ofereix la resposta: que facin canviar la Constitució; convençuts que mai no s’acceptarà que sigui possible aconseguir anhels d’aquesta índole mitjançant la Carta Magna. L’escull és la insolubilitat de la indivisibilitat d’Espanya, que dreta i esquerra comparteixen amb idèntic, ho subratllo: idèntic, fervor.

M’ha sorprès que eminents sociòlegs, politòlegs, economistes, de cop i volta, s’hagin girat contra la proclamació de la República catalana, perquè l’han definida com a merament simbòlica. Merament? Els sembla poc? Es tractava justament d’arribar al límit possible, que era obvi que no podia superar la simbologia; de demostrar, interiorment i internacionalment, fins a on el govern central permet que ens moguem, i en quines circumstàncies repressives. Han retret la voluntat d’una sortida èpica. No compta l’èpica espanyola dels empresonaments cautelars, les acusacions de sedició, de rebel·lió, de desobediència; la intervenció, la destitució, els judicis sumaríssims...?

Hem de descarregar les crítiques a qui amb allò que fan respecten la voluntat d’una bona majoria? Hem de dir-los que facin el que considerin oportú, però des de la legalitat? Quina legalitat? És hora que ningú no ignori que, si Catalunya aspira a poder viure en una república sobirana, mai no serà amb el suport de la llei espanyola, mai: ni la sobirania ni la república. I que caldrà sempre la desobediència civil, sempre. Ha estat demanat insistentment el diàleg amb el govern central, sense cap resultat positiu; respon que sí, que vol parlar de tot el que calgui... tret d’allò de què s’ha de parlar, d’allò que és la qüestió essencial. Grotesc.

Dues possibilitats solament

Catalunya té solament dues possibilitats; no hi ha ni hi haurà terceres vies: o mirar de trobar, com ha fet i fa, camins que l’ajudin a arribar a fins com els esmentats, en què es necessitarà el suport inequívoc internacional, o quedar-se indefinidament, per no dir infinitament, sota el règim monàrquic i sota la dependència de l’Estat espanyol. Els qui avui estan privats de llibertat i amenaçats d’estar-hi en són conscients, i han acabat fent la demostració irreprotxable del que acabo de dir. El govern espanyol es fusiona, serra files sense escletxes amb la dreta i l’esquerra per un motiu sacrosant per a l’una i l’altra. Si no volem apostar per una actitud semblant a la dels qui han detingut i tancat, almenys no els fem pagar responsabilitats que no tenen.

*Martí és catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la URV, de la qual va ser el primer rector (1992-1998). És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Creu de Sant Jordi d’aquest 2017, ha estat també rector fundador i primer president de l’Institut
Interuniversitari Joan Lluís Vives.