Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Joc brut

La UE va reconèixer Estònia, Letònia i Lituània tan bon punt es van declarar independents
Whatsapp

El perfil de la majoria dels polítics actuals ve més donat pels defectes que per les virtuts. Els defectes són evidents: la mentida com a eina de gestió, l’abús del poder, la manca de sentit de la realitat de la ciutadania, l’ambició de perpetuar-se. Tot barrejat genera una cosa que se’n diu corrupció, menyspreu cap als ciutadans i empobriment de la pública.

Alguns exemples: l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, manifesta per la ràdio que ha tret els ajuts al Liceu –pagament d’una llotja– perquè els regidors no ha d’anar a l’òpera gratis. La regidora en cap –l’alcaldessa– però, va a la llotja del Barça, a la primera fila del Grec i al que calgui.

Un altre exemple: Felipe González proclama en un article que tot això que demanem els catalans s’ha de parlar. Diàleg. Ho diu qui va imposar la LOAPA (Ley Orgànica de Armonización del Proceso Autonómico) per retallar les competències de Catalunya, i ho diu el cap d’un partit que va retallar tot el que va poder l’actual Estatut al Congrés. González, l’home dels Gal, Míster X, de la Guàrdia Civil de Roldán i el perdedor el 1996 a les eleccions perquè –com va reconèixer– mai va arribar «el cambio» que prometia.

Quina autoritat moral té aquest home del qual encara està per esclatar l’escàndol de les seves possessions a l’estranger? González s’atreveix a comparar als independentistes catalans amb els nazis. Això és una calúmnia, és a dir, un delicte. Quedarà impune perquè actualment –un cop canviats el fiscal general i el ministre de justícia– la justícia a Espanya és una eina política.

Però el rei dels exemples de la vocació de mentir, abusar i proclamar irrealitats és Mariano Rajoy. Està nerviós amb aquesta Catalunya amb què mai ha volgut parlar. I ha començat a moure els seus peons: Primer, TVE que dilluns dia 31 encara anunciava en les seves notícies l’escorcoll premeditat i anunciat a la seu de la fundació CatDem que havia ocorregut tres dies abans, el divendres 28, i la reacció de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría aquell mateix dia.

Segon, la preparada entrevista amb Angela Merkel, en què el PP tenia moltes esperances d’èxit per tal que Alemanya es declarés contrària a la independència de Catalunya. Rajoy, personalment, va anar a Alemanya per pressionar-la. Però Merkel va fer una declaració ambigua, dient que s’ha de respectar la legalitat i que era un afer intern espanyol. Clar, Merkel deu recordar que ella era ciutadana de la República Democràtica Alemanya, que una bona nit del 1991 va transgredir tota la legalitat soviètica per enderrocar el mur de Berlín i unir-se a la República Federal Alemanya.

Ara, suposo que al PP deixarà de tenir ganes d’acudir a la Unió Europea, ja que aquesta mateixa UE va condemnar les aspiracions d’independència d’Estònia, Letònia i Lituània... les quals va reconèixer tan bon punt es van declarar independents.

Tercer, la decisió del Govern central de fer una llei exprés contra qui vulgui proclamar la independència. A veure: no havia dit el Govern central que era clar i contundent que s’havia de respectar la legalitat? A què ve ara fer una nova llei que obliga a actuar ni més ni menys que al Tribunal Constitucional a accions que li son impròpies? Si Rajoy pensa que d’aquesta manera podrà eliminar Mas al capdavant de qualsevol decisió, tornarà a equivocar-se, perquè eliminar Artur Mas generaria una reacció virulenta d’abast difícil de calcular.

Quart: el Cas 3 per Cent. Passen els anys i no hi ha hagut cap condemna. Aquest és un element polític que sura quan s’apropen eleccions. Que s’acabi d’una vegada: si hi ha corrupció, que es castigui; si no hi ha, que s’acabi d’una vegada tanta sospita que tothom dóna per feta sense proves. Mentrestant, quina autoritat té el PP o els socialistes de parlar de corrupció, si ells són els capdavanters en pràctiques delictives i tenen –o han tingut– gent seva a la presó?

Tot això passa en un país que ha consagrat la malèfica sentència del «difama que algo queda», una frase que atenta contra l’ètica i qualsevol principi de respecte. El joc brut és una pràctica estesa a la política que marca el baix nivell moral d’un país que accepta aquest sistema de gàngsters i innoble.

A molts els sembla un «exercici de creativitat» carregar mentides sobre l’adversari. Hi ha assessors de polítics que cobren –i molt– per aquestes ignomínies.

Manquen pocs dies per a les eleccions catalanes. L’espiral de barbaritats d’aquest joc brut anirà en augment. I la gent assenyada sentirà una profunda vergonya de pertànyer a un país on els que aspiren a regnar del que més en saben és de viure en el femer de la indignitat.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También