Jocs Mediterranis. Una breu història per posar les coses al seu lloc

La imatge de les grades buides el dia de la inauguració dels Jocs Mediterranis em va impactar. Em va fer patir. La cerimònia, també. Havia seguit la preparació dels jocs des de la distància. Pensava que era una ocasió per ‘fer ciutat’, per ‘fer país’, per ‘projectar-se al món’, per reafirmar la identitat mediterrània, per crear un lloc de trobada de civilitzacions. I vaig tenir la sensació que corríem el risc de malbaratar una gran oportunitat. Des del 22 de juny, cada un s’ha pogut fer una idea de si ha estat així o no. Segur que res és blanc o negre i que calen molts matisos, i perspectiva en el temps per valorar el que han representat els Jocs i quin és el seu llegat.

Suposo que Tarragona estarà molt temps fent-se preguntes. Destriant les crítiques fonamentades de tantes altres injustes. Però jo voldria centrar-me en el context dels Jocs i per això crec que és necessari fer un viatge en el temps. Retrocedir a aquella Catalunya del 92. Els Jocs Olímpics i els del Mediterrani no admeten cap comparació, però si les èpoques en què es van celebrar uns i els altres.

L’any 92 el catalanisme era hegemònic a Catalunya. Acollia des del nacionalisme de Jordi Pujol al federalisme de Pasqual Maragall i tenia com a principal objectiu l’autogovern, però tenia també la vocació de participar en el progrés d’Espanya i la voluntat d’estar presents en l’escenari internacional. Els Jocs Olímpics de Barcelona 92 van ser el moment culminant d’aquesta triple aspiració i Catalunya va comptar en aquella ocasió amb la plena sintonia del conjunt d’Espanya. Va ser, possiblement, l’últim gran projecte compartit.

Tarragona ha de fer autocrítica. Però no ha d’oblidar que els Jocs Mediterranis han navegat a contracorrent

A partir d’aquí, la incomprensió va anar creixent i va culminar amb la segona legislatura de José María Aznar, quan el nacionalisme espanyol es va expressar «sense complexos». Com a reacció, el catalanisme va voler reescriure la seva relació amb Espanya i es va embarcar en la redacció d’un nou Estatut. Era l’últim intent de trobar un veritable encaix de Catalunya a Espanya.

El cop de porta del Tribunal Constitucional a un Estatut que havia superat un escrupolós procés democràtic (aprovació al Parlament, el Congrés, el Senat i en referèndum) va significar un veritable cataclisme a Catalunya. L’Estatut representava per a la majoria dels catalans el mínim denominador comú de les seves aspiracions nacionals. 

A partir d’aquí, el catalanisme es va quedar sense arguments, es va decantar cap al nacionalisme que, al seu torn, va transitar ràpidament cap a l’aposta per la independència.

«Catalunya, un sol poble» va ser un dels lemes que va acompanyar la recuperació de la democràcia. Durant la Transició, gairebé totes les forces polítiques es van conjurar per cohesionar la societat, per evitar la creació de dues comunitats segons fos el seu origen i la seva llengua. Quaranta anys després, tenim una Catalunya dual, dividia en dos blocs. Fins i tot des del punt de vista territorial, amb comarques aclaparadorament sobiranistes davant d’àrees metropolitanes amb majories no independentistes. Àrees on tradicionalment guanyaven partits que apostaven per la cohesió social i de tradició catalanista.

Fals conflicte
Sectors del nacionalisme català i del nacionalisme espanyol han alimentat l’animadversió en benefici propi. Alguns polítics, alguns mitjans de comunicació (masses) juguen a treure rèdits d’un fals conflicte. Fals perquè una bona part dels catalans fa compatible un profund sentiment de pertinença a una nació, la catalana, amb les arrels compartides amb Espanya. Per tot això el context dels Jocs Mediterranis de Tarragona té tant poc a veure amb el dels Jocs del 92 de Barcelona.

Segur que l’organització dels Jocs Mediterranis no ha estat brillant. Tot el contrari. Però si a mi em preguntessin quin ha estat el principal problema dels Jocs diria que el context. El moment. Una societat dividida en blocs, que busca qualsevol excusa per mostrar, no el que la uneix, si no el que la separa. 

Tarragona ha de fer autocrítica. Però no ha d’oblidar que els Jocs Mediterranis han navegat a contracorrent. I els que vam viure amb intensitat aquell 92 podem sentir una profunda tristesa quan veiem el que érem i el que som. No a Tarragona. A Catalunya i a Espanya. I deixem una pregunta en l’aire, seria possible avui celebrar uns nous Jocs Olímpics a Barcelona? Em temo que no.

 

*Josep Carles Rius és professor i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a Mestral, El Pati, El Periódico, TVE, La Vanguardia, Público i Eldiario.es