Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Jocs del Mediterrani, ens cal una decisió valenta, ara

No és moment de ser optimistes, sinó de ser prudents, prudents i valents
Whatsapp

Entre les demandes que vaig fer a l’alcalde en el meu discurs del ple de constitució del nou Ajuntament, li vaig fer una de molt concreta referida als Jocs del Mediterrani. Vull recordar-la. Li vaig dir que calia prendre una decisió sobre els Jocs del Mediterrani, i que s’havia de fer ara. El senyor Ballesteros té fama, ben guanyada, d’optimista. Jo crec, i així li vaig dir, que és una virtut.

Però les virtuts, com tot en la vida, s’han de saber administrar en la justa mesura, també l’optimisme, un optimisme extrem pot ser irresponsable amb els riscos que està disposat a assumir. I quan els riscos no es prenen només en l’àmbit personal, sinó que comprometen una administració i repercuteixen en tots els ciutadans, val més passar-se de prudent que d’optimista.

Ens van embarcar en un projecte, el dels Jocs del Mediterrani, en un moment molt diferent d’aquest. Crec que ens hi van embarcar amb un excés d’optimisme, però el cas és que ara ja hi som. Hi pot haver gent que hi estigui, en principi o per principi, en contra d’aquest tipus d’esdeveniments, i gent que, d’entrada, trobi que són magnífics, però ara ja és una mica tard per a aquest debat. Ara crec que el que toca és un debat pragmàtic per prendre una decisió valenta, i que ja no pot es pot aturar més temps, perquè com més l’ajornem més difícil serà.

Sense entrar en altres disquisicions, un esdeveniment d’aquest tipus té sentit en la mesura que serveixi per atreure inversions públiques i privades i deixi un llegat. Els Jocs podien haver servit per obtenir un llegat, en forma d’equipaments esportius que després fossin gestionables i sostenibles, que estiguessin al servei de la pràctica esportiva dels ciutadans de Tarragona i també, és clar, que afavorissin l’economia local atraient turisme esportiu.

Hauria estat magnífic que haguessin pogut servir també per millorar la mobilitat entre les diferents poblacions que acullen proves i la connexió entre el centre i els barris (les grans assignatures pendents!). És cert que també hi ha llegats immaterials: la promoció de la ciutat, el foment de l’esport, la il·lusió col·lectiva que podia generar l’esdeveniment, etc. Però a hores d’ara, el llegat que poden deixar els jocs ja serà, si és, exclusivament en forma d’equipaments esportius, i fins i tot aquest perilla si no arriben les inversions de l’estat per al centre aquàtic. Pel que fa al llegat immaterial, a ningú se l’escapa que l’amenaça és precisament que sigui en negatiu.

Ara és el moment de fer comptes, quant ens hem gastat fins ara (haurem de comptar el cànon que paguem al comitè olímpic (2 M de dòlars), el moviment de terres (700.000 euros), les despeses que fins al moment ha comportat l’organització, etc.), quant ens costaria tirar enrere i quant arrisquem si tirem endavant i a canvi de quin llegat. Per això ara el que cal és simplement fer números. I prendre una decisió valenta, perquè com més retardem la decisió, pitjor. A falta de concreció per part de l’equip del govern, jo faig els números com els faria a casa meva, i el que em surt és això:

El pressupost dels Jocs parlava de 45 M en inversions (que havien de fer les administracions) i 38 M (que ara han rebaixat a 30) per a les despeses que comporta l’esdeveniment, que havien d’arribar de patrocinadors gràcies als beneficis fiscals.

Pel que fa a les inversions, semblen assegurades les de la Generalitat i les de les diputacions de Tarragona i Barcelona. També les de l’Ajuntament de Tarragona, que ha demanat un crèdit que 12M (que naturalment haurem de tornar). Però falten els 15 M de l’Estat. S’ha parlat de solucions alternatives, com portar les proves aquàtiques a Barcelona, però llavors el que queda coix és el llegat. Pel que fa al pressupost operatiu, fins ara hi ha compromesos 7,8 M (per tant, en falten 30, o si finalment la despesa baixa, 22). Si no hi arriben, qui els posarà?

Pel que fa al calendari de les obres, anem endarrerits. Segurament no fins al punt de no poder executar-les, però si temeràriament justos, i no ens distingim pas per ser puntuals acabant obres.

Pel que fa a l’anella olímpica, segons el calendari, hauríem d’estar en fase d’execució d’obres, i estem en fase d’avaluació de projecte. Això, que en principi seria un problema, pot ser una oportunitat, perquè vol dir que no hem entrat encara en un període de no retorn, amb les obres començades.

Amb un llegat retallat i sense tenir assegurats els diners que falten, crec que no és moment de ser optimistes, sinó de ser prudents, prudents i valents, i dir que no podem continuar amb un projecte que ens pot deixar com a llegat un altre deute i una gran frustració col·lectiva. I si algú pot presentar els números d’una altra manera, si pot aportar seguretat que els diners que falten arribaran, si us plau, que ho faci aviat, perquè com més triguem pitjor.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También