Jordi Carbonell: a la recerca de les essències

En tot; a la recerca de les essències en qualsevol àmbit. És molt probable que molts del qui han conegut Jordi Carbonell l’identifiquin solament com a polític i en desconeguin el vessant científic. Era un home enter: per a la ciència i per a la cosa pública. Era filòleg, notabilíssim, més concretament un excel·lent historiador de la llengua i la literatura; gràcies a la seva recerca coneixem amb nitidesa qüestions primordials dels segles de l’anomenada decadència, XVIII i XIX, a partir, endemés, d’una visió general dels Països Catalans (ell ha estat un dels relativament pocs que mai no han volgut renunciar per cautela a aquesta expressió). En els terrenys en què participà estigué contra la superficialitat; era home de fons; la terra, sí, però fusionada per dessota amb les arrels. No es permeté mai la banalitat; practicava sistemàticament el rigor i la contundència per tal d’enaltir allò en què s’ocupava i evitar-ne l’embastardiment que el context que li tocà de viure ha procurat d’aplicar al país insistentment, fins i tot des dels poders més rellevants. Carbonell practicà la ciència del llenguatge paral·lelament a la tasca per a l’alliberament nacional: per a ell no hi havia possibilitat de destriar l’una de l’altra; la investigació ha de fer créixer un poble, i un poble ha d’engrandir-se per a fer-nos savis.

Entenia la llibertat en profunditat; mai no li serví per a cloure’s respecte a la resta de l’entorn més pròxim i més llunyà. Era poliglota i coneixia cultures distintes que anaven lligades com sempre als idiomes que aprengué. Home de projecció internacional, sabé condicionar, tanmateix, l’universalisme al respecte impecable a les identitats pròpies de cada col·lectiu: això que sembla, no ja que costi d’entendre, sinó que alguns han marginat miserablement. Si una virtut destacà amb escreix en ell fou la de la negació rotunda a ésser mesell: el cap ben alt, per a proclamar, per a exigir, la justícia social, la igualtat; amb una dignitat admirable; amb una fortalesa fins al darrer alè. Prou que pagà durament les seves actuacions insubornables, amb la violència de la niciesa, que empra la força perquè hi manca el talent.

Projectar-se fins a l’infinit, ho desitjava, però mitjançant la reciprocitat obligada de la compartició entre els qui van i els qui vénen. Sabia, per exemple, que no podríem fer cap Europa sentida com a pròpia si no hi comptàvem de manera paritària tots els europeus; sembla que aquesta convicció hauria d’ésser compartida per tothom; no, la rebutgen els qui en volen l’hegemonia com a objectiu únic i final. La riquesa del món per a Carbonell era la suma de les diversitats personals, socials, nacionals, que el converteixen en espai de vivència i convivència (viure i conviure), de descoberta d’allò que ignorem i de descobriment a altri d’allò que no coneix. Aquest és l’objectiu que pot assegurar una interrelació fèrtil.

Jordi Carbonell, paradoxalment, hagué d’abandonar, com altres professors, la universitat d’aquí, perquè en fou expulsat, precisament per la seva intel·ligència; mentre que li obrien les portes de bat a bat les universitats estrangeres: exercí de professor al Regne Unit i jo vaig tenir la satisfacció de compartir amb ell alguns anys a la universitat italiana.

Fou la mà dreta de Ramon Aramon en els períodes més dificultosos de l’Institut d’Estudis Catalans, on hem treballat plegats durant més de vint anys en les tasques de la Secció Filològica; ell, amb una preparació insòlita i amb una actitud oberta i, com sempre, resistent a les concessions per conveniència, amatent a no deixar que la llengua catalana, per a fer content qui fos, perdés fesomia i genuïnitat; la llengua catalana no ha de fer por ni vergonya d’usar-la a ningú, però ha de merèixer el màxim respecte que mereixen totes les llengües. No recordo que Carbonell faltés mai en la col·laboració de cap projecte de recerca de la institució. Fou infatigable; tenia temps per a tot i per a tots. Que em perdoni el lector, però no em vull estar d’explicar que quan la Universitat de Barcelona, la de Tarragona i l’Institut d’Estudis Catalans van voler oferir-me una miscel·lània, en Jordi Carbonell em digué: «Joan, miraré de fer-hi una contribució científica, però no et puc assegurar que la salut m’ho permeti». Hi ha publicat un article, va poder fer-lo: Noves aportacions sobre la història de la llengua catalana a Sardenya. I restarà per sempre negre sobre blanc aquest regal que m’honora i honora l’obra sencera: «Potser el darrer que hauré escrit», em va dir quan me’l va lliurar...

Jordi Carbonell era afectuós. Sempre fonamentà sòlidament allò que defensava i era il·limitada la capacitat d’escoltar i de respectar els altres. Mai subordinat, mai vençut per la intimidació dels més forts. Mai trair per mirar d’ésser prudent: quina potència que té aquesta idea que ell llançà i que avui, dissortadament, ha recobrat vigoria! No era enemic de ningú. Era company i amic de tothom; però abominà la injustícia, la violència. Aguantà inclemències amb el somriure d’home que no està segur de tot, però que sí que sap del cert que algunes determinacions substancials ningú, absolutament ningú, no té el dret a lesionar-les.

Darrerament m’havia confessat que el traspàs de la seva muller l’havia trasbalsat profundament. El féu poeta obert (havia escrit poesia, però no l’havia publicada). I també li generà un canvi en la percepció de la vida, de la mort i...(?) Per aquesta transformació Jordi Carbonell avui mateix ja ha retornat a la seva H(h)ortènsia. L’H(h)ortènsia també haurà recuperat la joia del Jordi. I ambdós, d’allà on sigui estant, contemplaran què serà de la terra estimada que sempre van voler lliure. Serem plenament lliures i quan assolirem aquesta llibertat haurem de reconèixer que la devem en bona part, en boníssima part, a la labor exemplar del científic i del polític de les essències.