Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Jordi Rovira, la fidelitat insubornable

Mai no he conegut ningú tan crític i tan enamorat al mateix temps de Tarragona
Whatsapp

De vegades, el destí plana com un ocell sota un cel radiant, a la recerca d’una branca on aturar-se, i l’amistat és una llum que fulgura més enllà del temps.

Ens trobàvem gairebé a diari, ja fos al carrer Major o a la plaça de la Font, i aprofitàvem per xerrar del passat, del present i del futur. Quan es va traslladar el Tapís de Tarragona, de Joan Miró i Josep Royo, del Museu d’Història de la Ciutat al Museu d’Art Modern de la Diputació, amb la conseqüent exposició i el llibre dedicat als tapissos i sobreteixinats realitzats a La Farinera de Tarragona, en Jordi Rovira es va voler afegir a l’esdeveniment i, amb la Societat de Bibliòfils, va editar un recull dels meus articles dedicats a la històrica col·laboració de Miró & Royo, que havien estat publicats en diversos mitjans de comunicació, un llibre que vaig titular Set articles i un gat, il·lustrat a dues mans, la meva i la de l’amic Josep Royo.

Ara fa aproximadament cinc o sis anys, al migdia, en Jordi va aparèixer somrient a la porta del meu taller, com sovint solia fer-ho. El seu aspecte romà semblava irradiar la llum excepcional de Tarraco. Duia un cartipàs i me’l va donar tot dient-me: «Té, això és perquè escriguis!», dintre hi havia tot de fotocòpies d’antics retalls seleccionats de Diari de Tarragona, escrits als anys 30 per Lluís de Salvador, uns dedicats a la gran actriu Margarida Xirgu i d’altres al poeta i dramaturg Federico García Lorca. Entre ells, una excepcional entrevista al poeta, realitzada al Teatre Modern, l’any 1935.

A partir d’aquell moment, Lorca va ser un dels nostres temes preferits, i els profunds coneixements d’en Jordi, en la recerca d’arxius, van alleugerir la aspra investigació sobre els diversos camins que proposava la citada entrevista. Jo, semper fidelis al poeta, i a l’amic, vaig escriure. Eren textos manuscrits, perquè encara no m’havia afegit al món virtual, i així que enllestia un capítol, el llegíem i el comentàvem. Una frase que Lorca dedica a Tarragona i que, tant en Jordi com jo, vàrem considerar una joia, es va convertir en una mena de contrasenya: «És Roma pura!». Finalment, el fruit d’aquest apassionament bolcat sobre el paper, va ser un llibre: Lorca, la incògnita visita, que amb la inestimable col·laboració de Manuel Rivera i Silva Editorial va veure la llum al cap d’un any, amb pròleg de Luis Antonio de Villena i epíleg de Jordi Rovira.

Vàrem gaudir com criatures de tot el procés de creació del tríptic del Teatre Tarragona: Una platja per a tu, un treball volcànic, síntesi de conceptes de la incògnita visita, que va mantenir encès el foc lorquià.

Altres dèries i projectes van ocupar les nostres trobades i tertúlies, entre elles la Commemoració del Bicentenari del Setge de Tarragona, també nomenat ‘La Guerra del Francès’, per la qual cosa vaig dibuixar una col·lecció d’imatges de les quals la Reial Societat Arqueològica Tarraconense –en Jordi n’era el president– en va fer una edició, així com de la medalla commemorativa en bronze. També vaig realitzar un original en talla de fusta de la medalla commemorativa de l’estada de l’emperador August a Tarragona, però la manca de finançament no va permetre realitzar-ne l’edició. Un dia, ara fa un parell d’anys, en Manuel Rivera em va dir que l’edició del llibre Lorca, la incògnita visita s’havia exhaurit. Com que mai no havia eixugat una edició, no sabia què calia fer, en Jordi es feia un fart de riure amb les meves criaturades, i encara més quan li vaig dir que n’escriuria una altra. Malgrat que la crisi ens fuetejava despietadament, i la permanent inquietud envers l’abisme que representava el futur no propiciava precisament les arts, a poc a poc vaig anar trobant el fil per fer una recreació del text. Aquesta vegada no li vaig voler ensenyar fins a considerar-lo tancat, perquè pogués establir les notables diferències amb el primer text. Comentàvem les incidències corresponents al nou treball, i és així com, el poeta, va ocupar un altre cop el centre de les nostres converses, cal dir que mai no n’havia estat gaire lluny. Fins i tot vàrem comprar a mitges, per Internet, una petita fotografia de Federico García Lorca, que acompanyarà el llibre com a única il·lustració. Finalment li vaig enviar el text per a la nova edició, aquest cop per correu electrònic, perquè ja feia temps que m’havia incorporat a les noves tecnologies, però mai no vaig poder conèixer la seva opinió definitiva. Se’n va anar abans de dir-m’ho. Mai no sabré si el va poder acabar de llegir. Li he dedicat aquest llibre, que si els deus ens fan lleu el camí, veurà la llum a finals del mes de maig.

Ara que l’Ajuntament li ha concedit el títol de Fill Predilecte de Tarragona, desitjo afegir-me a aquest reconeixement, perquè si algú se’l tenia ben guanyat, abans que me’l concedissin a mi, era precisament l’amic Jordi. Mai no he conegut ningú tan crític i tan enamorat al mateix temps de Tarragona, com en Jordi Rovira. Historiador i periodista que des del dia que, tot de sobte, ens va deixar, aquesta ciutat va perdre el seu fidel cavaller, i va esdevenir un xic més avorrida.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También