Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Josep Bargalló i Badia, un home de síntesi

Els seus treballs han servit per recuperar danses que estaven només al paper i ara són també a les places
Whatsapp

De vegades, en el món dels treballs sobre la tradició cultural, sobre el folklore, l’expressió de la cultura anònima del poble, han entrat en confrontació dues visions aparentment contraposades. En la tradició més romàntica i modernista, tan forta a Catalunya, l’aproximació a aquesta cultura es considerava un fruit de l’apassionament. Per a M. Aurèlia Capmany, filla i néta de folkloristes tan destacats com Aureli Capmany i Sebastià Farners, aquesta recerca folklòrica naixia «De la passió envers el poble vilipendiat. De la passió envers la pàtria perduda. De la passió per la Natura. De la ingenuïtat. De la passió per la Veritat amb majúscula». Aquestes paraules incorporaven de fet un retret a una altra concepció de la recerca folklòrica que l’escriptora vinculava amb l’eclosió del Noucentisme. Si el Modernisme és passió, el Noucentisme és ordre. Si el Modernisme és sentiment, el Noucentisme vol ser raó. El Noucentisme aspira a ordenar, a netejar, a aclarir. Aplica mentalitat i mètode científic. Creu en la ciència per damunt de tot. Per a M. Aurèlia Capmany és encarcarat i artificiós. Mentre que per als noucentistes, la flamarada modernista és excessiva, desordenada, poc rigorosa. Són dues maneres de veure la tradició i de fet de veure el món. Totes dues han donat grans moments a la cultura catalana. Però de vegades han buscat el cos a cos, a partir de la idea d’incompatibilitat radical.

Seria possible arribar a una síntesi del millor que tots dos moviments ens han deixat en herència? Gosaria dir que l’obra de Josep Bargalló i Badia (Reus, 1931-2015), i fins i tot la seva vida, apunten alguns trets d’aquesta síntesi. El mestre Bargalló ha estat un estudiós i un teòric, però ha estat també un pràctic i un apassionat. Recull balls perduts, però participa també en la creació d’esbarts i grups de danses. I, més difícil encara, n’ha promogut la recuperació popular, de manera que algunes d’aquestes danses avui es tornen a ballar al carrer o a les places per la gent del poble. Bargalló fa memòria, però fa també vida. Aplica mètodes científics rigorosos en la recerca etnogràfica, però al mateix temps ho fa amb un horitzó apassionat.

Els llibres que ens ha deixat (destaquem l’enciclopèdica Balls i danses de les comarques de Tarragona, en sis volums) són un magatzem pulcre de la memòria, d’una manera que plauria als noucentistes: feina de camp ben feta, ben documentada, ben endreçada. Deixen per a la posteritat un patrimoni perfectament establert i fixat. Però un modernista ho podria acusar d’encarcarat, de momificat? De cap manera. Els seus treballs han servit per recuperar danses que estaven només en els papers i ara són també a les places. Ha ajudat a crear esbarts nous i a generar repertori per als que ja existien. Ha encomanat passió. Passió per la cultura, pel país, per la llengua. Allò que demanava M. Aurèlia Capmany. Potser sí que aquest és un camí de síntesi, recollint el millor de totes dues escoles. De la noucentista, la precisió i la vocació de claredat, l’esperit científic. De la modernista, el goig per la vida, la passió, les ganes d’injectar vida a la tradició i tradició a la vida.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También