#Jotambé #S’haacabat #Delataelteuporc De l’apoderament a la conscienciació passant pel cine

‘#Metoo’ (Jo també). Fins a 100 dones franceses han firmat un manifest contra el moviment ‘#Metoo’. Diuen que la seducció no és un delicte. No, la seducció no és un delicte, però sí l’obligació a fer el que no vols. 

17 enero 2018 10:38 | Actualizado a 17 enero 2018 10:45
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Si hi ha un terme de moda actualment i no per això menys necessari, aquest és el de l’apoderament, que ve de l’anglès empowerment. Fa referència al «procés pel qual una persona o un grup social adquireix o rep els mitjans per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials». Les dones malauradament encara hem de reivindicar el dret a no ser increpades, a no ser tocades quan no volem i, òbviament, a no sentir-nos culpables quan som vexades.

Reconec que m’ha sorprès molt un manifest que han signat fins a 100 dones franceses contra el moviment #Metoo (Jo també) o el seu homònim francès #BalanceTonPorc (Delata el teu porc). Hi ha escriptores, filòsofes, periodistes i actrius com Catherine Deneuve que és qui encapçala el moviment, malgrat que a les últimes hores ha demanat perdó a les víctimes. Elles defensen coses com que les dones «poden vetllar perquè el seu salari sigui igual que el dels homes, però no sentir-se traumatitzades per un pop al metro» i que el moviment  «adopta la forma d’un odi cap als homes i cap a la sexualitat» o que «la seducció no és un delicte».

Sra. Deneuve, el que sí que és un delicte és excedir-se amb una persona o tocar-la encara que sigui al metro o donant un cop al cul entre companys o violar-la encara que sigui un productor molt famós.

Vostè creu que les dones que s’han sumat a la campanya de #Metoo no estan casades o no tenen parella masculina? Realment pensa que odien els homes i no només això, sinó que practiquen el celibat?

No, la seducció no és un delicte, però l’obligació a fer el que no vols o de sotmetre’t a una sèrie de vexacions sí que ho és.

D’on surt aquesta tendència macabra de culpabilitzar l’innocent?

Podríem començar per distingir entre l’abús de poder i el flirteig consentit entre les persones que el practiquen.

Alerta perquè no és només anar contra el feminisme, és fer apologia del masclisme.
#Timesup (S’ha acabat), Sra. Deneuve
, com es podia llegir als pins que vam veure a la gala dels Globus d’Or amb motiu del moviment que han creat les actrius de Hollywood per denunciar la desigualtat i donar suport a les víctimes de la violència masclista. Encara que alguns homes, Gary Oldman i James Franco concretament, se’l van posar tot i haver contribuït a fer més gran la llista d’assetjadors de la indústria cinematogràfica.

Parlant de cine, darrerament s’ha estrenat Three billboards outside Ebbing, Missouri, traduïda com Tres anuncios en las afueras. El guionista i director, Martin Mcdonagh, retrata la història protagonitzada per una dona que ha viscut una tragèdia en un poble petit (Frances McDormand) i posa en evidència la passivitat de la policia davant d’un fet de majúscules conseqüències. Aquesta pel·lícula m’ha fet pensar en com viuen les famílies la desgràcia, la pèrdua d’una filla, germana, parella o la tremendíssima incertesa de l’espera estèril com la que viu la mare en la ficció.

Per què la societat té aquesta estranya habilitat de canviar els personatges de costat? Com és que en moltes ocasions la víctima esdevé escrutada com si hagués comès ella el delicte? Per què sabem més coses, fins i tot si anava amb faldilla curta o si la mare estava separada, de la persona més indefensa i que acaba violada o morta, que no pas del botxí? D’on surt aquesta tendència macabra de culpabilitzar l’innocent?
Exemples d’aquest tipus d’actituds queden il·lustrats en pel·lícules com The accused, Acusados, amb una Jodie Foster que anava vestida com volia i ballava amb qui volia, precisament aquests factors van fer, de ben segur, que els cervells d’alguns espectadors entressin en ebullició espontània fruit de les seves contradiccions. Confiem que més d’un obrís els ulls en veure la crua realitat damunt d’una màquina de pinball.

Entre una pel·lícula i l’altra hi van 30 anys, els suficients perquè la societat hagués fet un gir substancial i veiéssim la primera amb aquella ràbia continguda però serena de pensar que això ja no passa.

Però no, ho patim dins i fora de la pantalla, què cal per avançar? Què cal per trencar amb els perjudicis i evitar que la diana es continuï posant al davant de la víctima? Temps està clar que no.

 

Comunicadora. Va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.

Comentarios
Multimedia Diari