Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Jugant amb les nostres vides

Donald Trump només pensarà que pot jugar amb la vida de mitja humanitat

Josep Moya-Angeler

Whatsapp

Sempre ens estranya que un polític poc indicat pugi al poder. Tenim la impressió que les nostres vides estan, més que mai, a les seves mans. I potser en perill econòmic i de solidesa del que hem creat, sigui família, negoci o treball. Mans a vegades ineptes o mans lligades pels poders econòmics que sempre condicionen la vida dels ciutadans. I, vet aquí la gran contradicció: els que juguen amb les nostres vides han estat escollits per nosaltres mateixos.

Atès que l’efecte mai pot ser superior a la causa, tenim els polítics que ens mereixem perquè han sorgit de la nostra societat, no són éssers estranys. No parlo només de Donald Trump, parlo també de Mariano Rajoy, de Susana Díaz, de Pablo Iglesias i José Montilla, l’insòlit president català que es va distingir per no aportar res en el seu mandat de quatre anys.

Però, atès que Trump és ara el més immediat, em centraré en aquest exemple de com als països hi ha gent que, desesperada per la ineptitud dels seus polítics, es llença als braços del primer flautista d’Hameln. Em basaré en els arguments que el meu bon amic Daniel, ha reflexionat amb una gran capacitat d’anàlisi. Primer, s’ha de dir que, lligat pels poders fàctics, Obama ha regit el seu país incomplint el seu programa. Era la gran promesa i esperança dels seus votants i, en no poder portar a terme el seu programa, hauria d’haver presentat la seva dimissió.

Segon, Hillary Clinton representa més el passat (el seu marit sempre al seu costat i Obama donant-li suport excessivament) que el futur. I bona part de la ciutadania demanava un canvi. Per evitar el triomf de Trump, el Partit Demòcrata havia d’haver canviat, com haurà de canviar d’aquí a quatre anys si vol transformar els Estats Units com la majoria de la població demana. Seran quatre anys perduts en mans d’un envanit egòlatra que pensa que té entre mans una nova joguina.

El kit de la qüestió és que a la societat occidental manen les finances i els especuladors. Només cal anar a la primera cadena de supermercats espanyola i comprovar que el pernil en dolç només porta un 65 per cent de pernil, la resta és patata, mentre el seu propietari amassa una fortuna i és lloat per les seves genialitats.

El ciutadà occidental s’ha adonat, ja que l’Estat protector, actuant com un pare que castiga més que premia, abusa dels seus ciutadans. L’establishment està ple de gent ineficaç i, a més, d’un grapat de lladres. S’imposa un gir copernicà per tal que no ens passi el que va passar amb l’URSS, que va esclatar perquè no funcionava i ho va fer sense tenir preparat un recanvi del qual encara no s’ha refet.

Trump no aixecarà els Estats Units si compleix les seves promeses. Només pensarà que pot jugar amb la vida de mitja humanitat. Si segueix la seva línia de pensament, potser el seu partit acabi fent-lo dimitir. No seria el primer president nord-americà en fer-ho. Trump, com Marine Le Pen i com Pablo Iglesias, saben fer molt bé de flautista d’Hameln, però tenen idees terribles que, si les porten a la pràctica, enfonsaran els seus països. A vegades els partits i «raons d’estat», que és com dir interessos dels poder fàctics, els frenen.

Davant aquesta situació, la gent seriosa pensa com és possible que aquests polítics siguin votats per grans majories. Ja ho he dit: per la ineptitud dels seus predecessors, perquè la societat occidental s’adona que els ciutadans no compten amb les ambicions dels polítics. Per això la revolució permanent, intel·lectualment tan sana, és imprescindible. No l’hem ni començat. Corre pel món la llegenda negra que aquella revolució dels anys 60, que tant prometia, va ser ofegada des del poder difonent i facilitant el consum de drogues, una xacra social que actualment ningú vol tallar de soca arrel. No interessa.

El poder, un cop més. El poder econòmic jugant amb les nostres vides (César Alierta movent-se entre bastidors per tal que Rajoy fos escollit president) i potser amb la vida dels polítics, executors de les seves necessitats, amb la promesa d’un càrrec després dels serveis prestats. Fins ara, l’única alternativa han estat els populismes. Però Trump, Podemos i Marine Le Pen no són la solució que ha de canviar aquest model de gestió política que ja no serveix. Fascinen a alguns necessitats com estant de sortir-se’n com sigui de l’ofegament.

El món canvia i necessita noves formes d’administrar-se. Però no sabem on està la sortida d’aquesta situació massa complexa. De moment, anem cap a un col·lapse del nostre planeta que té com principal problema una hipertròfia demogràfica de què ningú vol parlar. Estem a la vora d’un precipici i Trump i d’altres potser no els importa. L’egolatria se’ls menja.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También