Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Jutges i fiscals

A la vista del poble, jutges i fiscals apareixen com seguidors de 'la voz de su amo'
Whatsapp

Dins de tots els àmbits hi ha professionals molt bons, la majoria bons, molt pocs de dolents i comptadíssims de pèssims. I per aquest fet la societat funciona amb els equilibris necessaris que li proporciona el mateix sistema. Altrament cauria com un castell de naips perquè sense base ni fonaments s’autodestruiria. Els professionals, que dins el seu ram no serveixen adequadament per a la funció que foren designats, poden subsistir un temps però la mateixa inèrcia professional els aparta o els autodestrueix. I a la fi, aquesta és la gran força d’una societat organitzada on hi poden haver responsables que no responguin a les tasques, però tard o d’hora cauen irremissiblement. En el món empresarial, el comercial o el del treball, quan algú s’equivoca i forma part d’una activitat privada, cau més aviat. L’empresari s’arruïna, el comerciant si no ven els productes que ofereix ha de tancar i el treballador si no serveix per a la seva feina se’l desplaça o se l’acomiada. Però no esdevé igual en el món de la funció pública. Qui hi accedeix, amb la plaça guanyada, té difícil això d’eliminar-lo immediatament. Però a la fi també cau o se l’aparta dedicant-lo a funcions de menor categoria.

Però en aquesta Espanya actual, on la majoria política de l’equip de govern els fa creure que la seva força, mentre duri la legislatura, és inamovible, governen aplicant allò que els interessa sense pensar en les conseqüències posteriors. I ara tenim l’exemple del projecte Castor situat a 6 quilòmetres d’Alcanar i Vinaròs, que alguns s’equivoquen (l’empresari que ho instal·la, els tècnics que ho analitzen i el govern que ho signa) i immediatament se li tornen els 1.350 milions d’euros invertits per l’empresa. En el paràgraf anterior afirmava que l’empresari equivocat s’arruïna o el funcionari que no funciona se l’exclou. I els polítics, arreu d’Europa, aquell que s’equivoca se l’allunya per sempre més. Vet aquí la paradoxa del cas: l’empresari no perd res per la seva inversió equivocada, els tècnics i els polítics que li donen el vistiplau no se’ls elimina i l’usuari de l’energia haurà de pagar durant trenta anys, a la factura mensual, aquesta greu equivocació. Per més horror els rebuts energètics són els més alts d’Europa, que dificulta la competitivitat empresarial i el nivell de vida dels particulars. Una decisió equivocada que no l’assumeixen els responsables i a la fi la paguem entre tots: aquells que disposen al seu compte corrent diners per carregar-los la factura i altres, pobres ells, que els han de tallar el servei per no poder-la atendre. Fins i tot, amb la seva majoria al Congrés deneguen el decret de pobresa energètica, que hauria alleugerit la càrrega insuportable que pateixen. I el pitjor del cas, segons ‘males llengües’, és que l’acord d’aquest negoci es va muntar a la llotja del Real Madrid, entre rialles, còmodes estatges, panxes satisfetes, corbates de seda natural i no se sap amb quines altres disbauxes, com podien ser comissions per sota mà.

Això mateix, muntat per una majoria absoluta a les Corts de l’Estat, es prodiga amb lleis, unes al darrere de les altres, que el poble no accepta i s’imposen per la força. Als dirigents no els cal donar explicacions perquè amb la majoria dels seus vots fan el que volen. I, fins i tot, caminen endavant menystenint aquells raonaments –uns assenyats i altres no gens– que no desitgen oir. Es produeix, doncs, el fet contradictori i paradoxal de l’autocràcia dins la democràcia. El diàleg i els raonaments, que són la base del funcionament social, s’elimina per l’ordre d’aquell que no accepta altra cosa que allò que ell desitja, sigui o no volgut pel poble. A les properes eleccions, cadascú ja dirà emetent el seu vot a la urna –i aquesta serà legal i acordada– quin govern desitja que dirigeixi el seu futur com a Estat. I això és la democràcia, segurament imperfecta, però així funciona i avui, més descaradament que mai!

I aquí entrem, vista la marxa de l’estat de dret espanyol, en el món de jutges i fiscals partint de la base de la qualitat excel·lent de la majoria dels seus professionals. Però alguns jutges manifesten que els entra a diari tanta feina que no la poden absorbir per manca de mitjans de tota mena. El seu col·lapse és total i hem vist recentment unes imatges televisives on els expedients judicials apareixen amuntegats i no despatxats dins els departaments dels urinaris.

La majoria absoluta espanyola imposa, sempre legalment, a la més alta magistratura (un dels tres pilars bàsics de la democràcia), els homes de la seva confiança i alguns d’ells, fins i tot, havent estat militants del seu partit. Aquest fet, com a principi, ja resulta sospitós. I més encara quan algun dels seus membres se’l caça borratxo dalt d’una moto, segueix mantenint la seva cadira, i aquí ‘no passa res’. Tots els dictàmens avancen, suposadament a la vista de la veu popular, segons allò que el pilar governamental diu i demana. Exministres corruptes surten de la presó, altres no entren, els fiscals han d’assumir tasques de govern quan ‘se’ls passa la pilota’ al TC i per extrem, la presidenta del PP de Catalunya, Sra. Alícia Sánchez-Camacho, afirma textualment: «la cosa està passant de castany obscur. Jo els estic assessorant [referint-se als fiscals] i ells no actuen». Aparentment, repeteixo, a la vista del poble, jutges i fiscals apareixen com seguidors de la voz de su amo. I això no pot ser així, crec que no és del tot el que realment esdevé i se li hauria de posar remei.

Darrerament apareixen cada dia casos de corrupció, els jutjats s’omplen d’expedients que triguen mesos i anys en resoldre’s. Els jutges i els fiscals s’han enfadat, amb tota la raó. La gent els culpa i jo humilment afirmo que no la tenen. Cadascú ha de complir la seva tasca i el govern ha de dotar-los dels instruments suficients, amb nous jutges, tècnics i mitjans, per escometre la seva missió: jutjar imparcialment, ràpid i independent.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También