Katharine la Gran, la gran dama del ‘Post’

Aprofito jo també ara que tothom en parla des del vessant periodístic, per aturar-me en la pel·lícula The Post, els papers del Pentàgon. Perquè hi ha hagut una cosa que m’ha remogut veient-la i recordant. I és el tracte que un món professional de l’època, d’editors i directors de mitjans on no hi havia cap dona, dispensen a Katharine Graham. Aquella dona que l’any 1969 es va convertir en editora del Post i presidenta de la companyia per la mort del seu marit. Que va trobar tant natural que el seu pare li llegués el diari al seu marit abans que a ella. 

Magnífica interpretació per cert, de Meryl Streep en el paper evidenciant la lluita interna entre l’educació rebuda i la voluntat de ser respectada, pel tracte misogin i pel menyspreu amb què era obsequiada tan bon punt opinava o prenia decisions. I com una dona del seu poder i prestigi familiar era invisible en un món exclusivament masculí.

Tornant a casa vaig buscar el llibre de les seves memòries Una historia personal, el premi Pulitzer del 1998. Un llibre dels que guardo i que he aprofitat per tornar a llegir. Us el recomano. En ell, Graham, Katharine la Gran, com la van acabar anomenant, explica com en els inicis de la seva singladura professional forçada per la mort del seu marit, la situació de les dones de l’època no li interessava el més mínim. Va arribar a confessar públicament, quan la convidaven a parlar-ne públicament, que no en sabia res, no li interessava però que tal vegada, potser n’hauria d’aprendre. 

També escriu amb més correcció i distancia que amb emoció, que se sentia sempre nerviosa i insegura. Que li semblava estar-se examinant constantment i que si fallava una sola pregunta la suspendrien. 

Va protagonitzar un dels grans capítols en la defensa de la llibertat de premsa als Estats Units 

«Com tanta altra gent de la meva generació vaig arribar a creure que les dones eren intel·lectualment inferiors als homes, que no érem capaces de governar, dirigir ni gestionar res que no fos la llar i els fills». 

No sé si s’hi han fixat però avui dia les coses no han canviat gaire. Malgrat que ha plogut força des que Katharine Graham  es va convertir en editora d’un gran diari com el Post, algunes coses continuen aparentment immutables, aquí i fora d’aquí, com es pot comprovar en la desproporció amb què continua materialitzant-se la desigualtat entre homes i dones en el món, malgrat que les dones, com és ben sabut, continuem sent més de la meitat de la població. 

Dones i mitjans de comunicació

A Beijing, fa vint anys, la quarta Conferència Mundial sobre la Dona de les Nacions Unides ja va reconèixer oficialment que la relació entre dones i mitjans de comunicació és cabdal per a aconseguir la igualtat d’oportunitats a les societats contemporànies. I va assenyalar que l’accés limitat de les dones tant a la creació de productes mediàtics com a la presa de decisions als mitjans i les indústries culturals és l’arrel del problema.  I, per tant, allà on cal actuar. 

Es va guanyar el respecte i admiració dels seus companys malgrat ser una dona

El paper dels mitjans en la promoció de la igualtat de gènere és fonamental, atès que els mitjans no només reflecteixen patrons i normes socioculturals, sinó que també els creen. I cada vegada és més estesa la percepció que, avui dia, són precisament els mitjans, més que cap altre agent o sector, els que conformen l’opinió pública i la cultura de les nostres societats, dites avançades.

Això en portes  d’un 8 de març amb convocatòria d’una vaga feminista, que de nou, vol visibilitzar la ràbia, la indefensió i la incomprensió per les desigualtats.

Sí, encara en ple segle XXI.

*Neus Bonet, candidata a la reelecció com a degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va començar la seva trajectòria a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha treballat a la Cope, Ràdio 13, el Diari i Ona Catalana. Ha dirigit i presentat diversos programes de Catalunya Ràdio, així com els informatius més emblemàtics d’aquesta emissora. Actualment presenta el Catalunya Migdia del cap de setmana.