L’1 d’Octubre. La victòria de la dignitat

El procés està ple de dates que, en el seu moment, van ser proclamades com ‘jornades històriques’. La majoria s’han anat difuminant. Potser perquè ni la memòria dels més entusiastes és capaç de retenir tants dies assenyalats.

Però amb la perspectiva del temps, segur que una data sí que quedarà en la història, no ja del procés, sinó de la que s’escriu amb majúscules, la de tot el país. I de nou, com tantes vegades, serà un record agredolç.

De dignitat i, al mateix temps, d’una certa derrota. Aquesta data és l’1 d’octubre. Demà es compleix un any de les càrregues policials contra les persones que intentaven votar, contra els qui defensaven pacíficament la seva participació en el referèndum. Centenars de ferits. Porres i pilotes de goma contra les urnes.

Malls contra col·legis electorals. Aquest va ser l’1 d’octubre que resta en la nostra memòria. I la imatge que es va projectar al món. El Govern espanyol va intentar desbaratar el referèndum. Però el que va aconseguir és un conflicte molt més profund del que estava plantejat la vigília. Aquell dia, per a una majoria social a Catalunya, no va ser una qüestió d’independència, sinó de dignitat, democràcia i llibertat. Aquell dia la desconnexió emocional entre milions de catalans i l’Espanya que representava el Partit Popular va ser més profunda que mai.

El Govern va cometre un immens error quan va decidir utilitzar els seus policies com a forces d’ocupació, com a força colonial. El Partit Popular va portar així al paroxisme la falta de respecte, l’intent d’humiliació, la voluntat de derrota contra les aspiracions de sobirania de Catalunya.

Però va aconseguir exactament el contrari. Ni sentiment de derrota ni d’humiliació. Els milers de ciutadans que van ser agredits pels policies, i els dos milions llargs que van passar tantes hores fent cua per poder votar, van protagonitzar un immens exercici de respecte. De dignitat. Moltíssimes persones que no eren independentistes van sentir aquell dia l’agressió com a pròpia i, tot i ser crítiques amb la convocatòria, van anar a votar.

El conflicte entre legalitat i legitimitat el va guanyar la mobilització ciutadana. Perquè el que va passar als col·legis electorals no va ser només el resultat d’aquells plens del Parlament del 6 i 7 de setembre, sinó de la voluntat d’una majoria molt àmplia de la societat catalana en favor dels drets fonamentals. L’1-O havia d’acabar sense guanyadors ni vençuts per obrir la porta a un procés de negociació. Però la repressió desfermada pel govern espanyol va provocar tot el contrari.

Les càrregues policials van causar  la impressió que aquell Estat no tenia solució. Que no hi havia acord possible. Podem recordar un símbol de l’abisme que es va obrir entre Catalunya i l’Estat: el ciutadà ferit per rebre l’impacte d’una pilota de goma. La societat catalana va lluitar durant anys per erradicar l’ús de boles de goma després de doloroses experiències com la d’Ester Quintana. La mobilització va aconseguir que el Parlament prohibís l’ús de pilotes de goma i, dos anys després, Catalunya va reviure la mateixa tragèdia.

L’esquinçament de l’1 d’octubre va ser enorme. Aquell dia vam saber que qualsevol solució necessitava la regeneració profunda de la política catalana i de la política espanyola. Perquè la dignitat va derrotar la repressió, però la victòria va quedar difuminada ràpidament per la cadena d’errors que va seguir al llarg d’aquella convulsa tardor.

I així Catalunya va reviure, una vegada més, la seva història de victòries efímeres. L’1 d’octubre, una majoria social va crear un ampli front comú en defensa de la dignitat. Però aquells que havien impulsat el referèndum no van tenir la generositat ni la intel·ligència política per gestionar la victòria. Van convertir la mobilització democràtica en un instrument a favor seu.

O, fins i tot, en un argument per enfrontar-se entre ells. Per treure’n el màxim rèdit electoral. I, com tantes vegades en el passat, la victòria política es va difuminar molt aviat. Encara que l’1 d’octubre sempre quedarà en la memòria col·lectiva com el dia en què la dignitat va guanyar la repressió.

Josep Carles Rius és professor, autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a ‘Mestral’, ‘El Pati’, ‘El Periódico’, TVE, ‘La Vanguardia’, ‘Público’ i ‘Eldiario.es’