L’Anella Verda de Tarragona només ha començat a caminari ha de créixer des del Francolí

El nostre rerepaís. Al costat de les grans ciutats hi ha una xarxa de camins que ens porten de ple al paisatge del Camp de Tarragona, dominat pels típics conreus mediterranis 

03 abril 2019 10:37 | Actualizado a 03 abril 2019 10:43
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Una de les coses més meravelloses que té el Camp de Tarragona és el seu paisatge, amb el domini de l’agricultura mediterrània: oliveres, vinya, avellaners, ametllers i garrofers.

I molt sovint no som conscients que ho tenim a pocs quilòmetres de les grans ciutats o de la mateixa costa, on en molts casos les grans vies de comunicació han exercit de frontera i això ha provocat un doble efecte: una preservació de l’espai, però alhora que bona part de la població hi visqui d’esquena i, fins i tot, ho desconegui. I aquest entorn el tenim a tocar i cal reivindicar-lo i preservar-lo. 

Sovint, amb més o menys fortuna, s’ha definit el món rural com el rerepaís, ja que al costat de les grans ciutats amb les grans poblacions i les grans indústries, es mantenen els pobles que defineixen el nostre origen.

La ciutat de Tarragona fa anys va desenvolupar l’Anella Verda, que d’alguna manera connecta amb aquest passat agrari ple de masos, que uneix el Francolí, pel sud, amb el Gaià, pel nord, amb l’atractiu addicional de trepitjar arreu patrimoni romà. Són 34 quilòmetres de camins, dels quals s’han recuperat els seus noms i que hauria de ser el referent per a projectes futurs de recuperació de l’entorn.

Va ser un projecte amb una bona direcció tècnica i un suport total polític de l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de Sergi de los Rios, que aleshores governava amb Ballesteros, que ha anat perdent volada amb els anys, perquè no s’ha desenvolupat la seva potencialitat ni les sinergies que es poden generar amb altres xarxes. 

El Pont de Diable és un bon punt per entendre el camí que queda per recórrer. És un dels grans tresors de la Tarraco romana amb un entorn privilegiat, que encara passa desapercebut per molts visitants per la seva dificultat d’accés, més enllà del cotxe propi. Una de les excursions preferides és sortir des de l’aqüeducte i acabar a la pedrera del Mèdol, passant per Mas d’en Sorder, amb el premi de poder acabar a la platja de la Móra. I si es vol seguir cap al nord, es connecta amb l’anella dels Castells del Gaià i la seva desembocadura a Altafulla. Hi ha poques rutes que ofereixin tant de patrimoni en tan poca distància!

També és al Pont del Diable on hi ha el Mas dels Arcs, la finca familiar de Rafael Puig i Valls, una figura poc reivindicada tot i els avenços dels últims anys. Justament fa pocs dies vaig rellegir un petit llibre que va publicar el 1995 el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya amb motiu del 150è aniversari del seu naixement.

Escrit per Martí Boada, un dels grans científics ambientals i geògrafs del país, el text explica que va ser aquest enginyer forestal tarragoní qui va instaurar la Festa de l’Arbre al nostre país l’any 1898, com a influència de la seva participació en l’Exposició Universal de Chicago l’any 1893. «L’amor a l’arbre, com a element de conreu, és notori al Camp de Tarragona; l’olivera i el garrofer donen a la comarca, fins i tot en les èpoques més fredes, aspecte de primavera; però en canvi, aixequeu la mirada cap a les muntanyes que tanquen l’horitzó i podreu observar que les serres estan despoblades», escrivia Rafael Puig al discurs de la primera Festa de l’Arbre a Tarragona, l’any 1906, al turó de l’Oliva.

L’any vinent farà 100 anys de la seva mort i 175è del seu naixement, i pot ser una bona oportunitat per rellançar la seva figura, tant amb un projecte definiu de la Quinta de Sant Rafael, residència que va construir amb el seu germà i on va viure el seu retir, com per vincular-lo amb la plantada anual que s’organitza al Francolí a l’entorn de Sant Salvador, curiosament no gaire lluny del Mas dels Arcs.

Si l’Anella Verda de Tarragona té una bona connexió amb el nord a partir del Gaià, també l’hauria de tenir amb el Francolí, pel sud. Ara ja es pot arribar des del Pont del Diable fins a la vil·la romana de Centcelles a Constantí, però cal avançar en el projecte del Francolí amunt. I, d’una forma més imminent, és l’hora de transformar el tram final de desembocadura i que Tarragona deixi de viure d’esquena al riu.

 

Ramon Puig, nascut a Guissona, porta més de mitja vida al Camp de Tarragona, des d’on es desplaça cada dia a treballar a Barcelona, on és director comercial d’una companyia asseguradora d’àmbit català. Va començar la seva trajectòria professional al món del periodisme al ‘Diari de Tarragona’.

Comentarios
Multimedia Diari