L’Església, la resistència i l’Assemblea de Catalunya. Fa cinquanta anys, en una parròquia

Temples i convents van tenir un paper imprescindible en la logís-tica de la lluita per la democràcia, i molts capellans i religiosos es
van comprometre per apaivagar la repressió

Antoni Batista

Whatsapp
L’Església, la resistència i l’Assemblea de Catalunya. Fa cinquanta anys, en una parròquia

L’Església, la resistència i l’Assemblea de Catalunya. Fa cinquanta anys, en una parròquia

El 7 de novembre de 1971, fa cinquanta anys, en una parròquia, Sant Agustí del Raval de Barcelona, es constituïa l’Assemblea de Catalunya, l’organisme polític més important de la lluita contra la dictadura i a favor de la democràcia. Partits polítics, sindicats, moviments veïnals i corporatius, federalistes i independentistes, comunistes i democratacristians, empresaris i obrers... 
Van ser capaços d’unir-se al voltant de quatre reivindicacions: llibertats, amnistia, Estatut d’Autonomia –cèlebre consigna!—i coordinació dels pobles d’Espanya. Van catalanitzar la Transició, culminada amb el retorn del president Tarradellas i el restabliment de la Generalitat, no en base a una Constitució que encara no existia, sinó de la República que d’aquesta manera es rehabilitava després dels anys negres del franquisme, que la va vilipendiar i perseguir fins a les últimes conseqüències de milers d’execucions, començant per la del president Companys, afusellat a Montjuïc.

Temples i convents van tenir un paper imprescindible en la logística de la lluita per la democràcia, i molts capellans i religiosos es van comprometre per apaivagar la repressió. Des de la primera manifestació catalanista després de la guerra, amb la senyera i l’himne recuperats per les festes de l’entronització de la Moreneta, 1947. Sense sortir de Montserrat, el 1962 l’abat Escarré demana clemència i escriu al cardenal Montini, futur Papa, per salvar la vida de l’anarquista Jordi Conill, condemnat a mort per participar en un atemptat contra el cap de l’Estat. L’any següent, novembre de 1963, l’abat va denunciar internacionalment, a través del diari francès Le Monde, els estralls del totalitarisme. En tots tres cassos, un connectiu imprescindible: Josep Benet, antic escolà de l’abadia, que també seria ànima de l’Assemblea de Catalunya que ara commemorem.

El 1964, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya es funda a l’església de Sant Medir, al barri barceloní de la Bordeta. El 1966, l’altre sindicat de masses mobilitzades, el d’estudiants, es constitueix al convent dels Caputxins de Sarrià, amb desplegament policial i detencions. Aquell mateix any, capellans que es començaven a vestir de clergyman es tornen a posar la sotana i es manifesten contra la tortura al davant mateix de l’edifici de la Via Laietana, que ara es reivindica al carrer i a les institucions com a centre memorial.

La policia franquista els va esbatussar de valent i a partir d’aleshores nombrosos clergues van ser objecte de fitxes, atestats i vigilàncies. Els sermons dominicals omplien paperassa mal redactada per agents de la Brigada Social que volien incriminar-los. I allà on no podien arribar ni tan sols des de la legalitat escarransida d’una dictadura, actuaven amb pallisses «a l’argentina» d’encaputxats i segrest: van rebre de valent mossèn Francesc Vergés i mossèn Lluís Hernández, que després seria el primer alcalde democràtic de Santa Coloma de Gramenet.

L’Assemblea de Catalunya no seria el que va ser sense la complicitat de l’Església: el seu precedent és la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, el desembre de 1970, en protesta per les penes de mort demanades al Procés de Burgos i finalment commutades. Es van fer reunions preparatòries a les parròquies de la Bonanova, del carrer Sant Elies i a Santa Isabel d’Aragó, al barri del Guinardó, on era vicari el futur cardenal Martínez Sistach, que també va ser arquebisbe de Tarragona. La reunió fundacional estava citada a Crist Rei, a la Meridiana, el 23 de maig de 1971, però va ser desmantellada per la policia. Es va fundar a Sant Agustí el novembre, i va registrar les dues grans caigudes a establiments religiosos: «els 113», a Maria Mitjancera, octubre de 1973, i «els 67», a les Escolàpies de Sabadell, setembre de 1974. Totes les coartades eren de reunions catòliques.

Després de la mort d’en Franco, les primeres passes cap a la democràcia pretenien entrecomillar-la prescindint dels comunistes, el PSUC a Catalunya, que havia estat protagonista principal en la lluita contra la dictadura, amb un balanç terrible de morts, tortura i presó. Vaig formar part dels comissionats del Comitè Central per buscar suports a la legalització, entre els quals els de dos eclesiàstics importantíssims: l’abat de Montserrat Dom Cassià M. Just, i l’arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, el doctor Pont i Gol. Algunes portes se’m van tancar, però les seves es van obrir de bat a bat. Ho vaig voler reconèixer en la presentació del meu últim llibre, Memòria de la resistència antifranquista, que parla de tot plegat, el dimarts passat al Teatre Tarragona, agraint la presència de l’arquebisbe Joan Planellas com a digníssim legatari de tot aquell patrimoni de generositats, valenties, afectes, fraternitats i heroismes.

Periodista
Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita per la democràcia i la música. ‘Memòria de la resistència antifranquista’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También