L'Estació Intermodal de l'Aeroport, oblidada (un altre cop) als Pressupostos de l'Estat

El 29 de maig de 2009 el Consell de Ministres aprovava la construcció d’una nova estació ferroviària de la línia d’alta velocitat Madrid – Barcelona – Frontera francesa al costat de l’Aeroport de Reus. Una infraestructura coneguda posteriorment com a Estació Intermodal, perquè connectava dos modes de transport fonamentals per al desenvolupament d’un territori: el ferroviari i l’aeri. Un mes i escaig després, l’1 de juliol del mateix any, es licitaven les obres per un import de 64,3 milions d’euros amb un termini d’execució de 29 mesos que ens feien somiar que entre 2012 (o potser el 2013) la tindríem operativa. Van arribar les retallades i el projecte va quedar en un calaix amb les promeses (cada cop més diluïdes) dels successius governs que més endavant es reprendria.

Som a les acaballes del 2020 i el Govern acaba de presentar la seva proposta de Pressupostos Generals de l’Estat oblidant-se, un altre cop, d’aquesta infraestructura vital per a la nostra competitivitat com a territori. Són temps complexos i costa posar sobre la taula necessitats que no estiguin directament relacionades amb la maleïda Covid i els seus efectes. Però les grans crisis de la història ens demostren que la construcció d’infraestructures 
-de les necessàries, de les que tenen retorn en forma d’usuaris i dinamisme econòmic- també ha de ser una de les apostes per recuperar-nos. Perquè en el present aporten riquesa a les empreses i creen llocs de treball. Però molt especialment perquè, de cara al futur, creen oportunitats per als territoris que saben triar bé allò que necessiten. I aquesta Estació Intermodal és necessària. I molt.

Als sectors empresarials no en tenim cap dubte. Per la intermodalitat que aporta i per la ubicació central a una àrea metropolitana on viuen gairebé mig milió de persones. També per l’impacte que tindria sobre l’Aeroport. Ara són mals temps per al trànsit aeroportuari, però això no durarà sempre i el nostre Aeroport té l’assignatura pendent de la desestacionalització. Amb una bona connexió ferroviària i una oferta de línies a mida de les necessitats reals de la societat i els seus sectors econòmics es podrien captar mercats no explotats per donar vida a l’Aeroport més enllà dels mesos d’estiu, de més activitat turística. És aquella idea de ser la quarta pista de l’Aeroport del Prat, ja que amb un tren d’alta velocitat directe a l’Aeroport de Reus es podrien captar molts passatgers de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I també de les comarques de l’interior i de les Terres de l’Ebre. I més enllà.

Però si el consens empresarial el tenim clar, també hi és -almenys en teoria- en l’àmbit polític. Des de la Cambra de Comerç de Reus vam buscar, ara fa un any, les opinions sobre aquest projecte -entre d’altres- dels llavors candidats per Tarragona a les Eleccions Generals. Va ser en el marc del cicle de debat ‘Eleccions Economia Empresa’, organitzat a la seu cameral. Tots van estar d’acord que l’Estació Intermodal era prioritària, amb els lògics matisos de cada sensibilitat política. Alguns d’aquells candidats són ara diputats al Congrés. Per això des de la Cambra els instem perquè exerceixin de diputats de territori i facin els deures per tal que, un cop comenci el debat parlamentari sobre els PGE, l’Estació Intermodal de l’Aeroport surti del calaix on va quedar amb l’anterior crisi.

Crec que no peco de victimisme si afirmo que som un territori menystingut en inversions. La lògica de les grans capitals ens deixa de banda a territoris com el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, que no rebem el tracte que ens mereixem per demografia, aportació al PIB i opció vàlida i real de descentralització i reequilibri territorial, un dels problemes de fons que arrosseguem tant en l’àmbit de Catalunya com de l’Estat. Celebrem que el Baixador de Bellissens -després de molts anys esperant el seu moment amb una demanda més que demostrada quantitativament i qualitativament- aparegui en aquests Pressupostos Generals. Però la llista d’oblits és molt llarga. En l’àmbit ferroviari, per citar dos exemples que clamen al cel, és urgent invertir a l’R-15 i R-16, les línies de mitja distància cap a les Terres de l’Ebre i cap al Priorat i la Ribera, que estan en un estat lamentable. Entre molts altres exemples que no cito perquè no hi hauria prou espai per a aquest article...

Per corregir-ho, els sectors empresarials apel·lem a aquests consensos de territori. Particularment, en l’àmbit polític. Ja és hora que, quan s’aborden projectes estratègics com aquest, pesi més la demarcació a la qual un polític representa que no pas les sigles o els colors polítics. Ara que vivim pendents de les eleccions als Estats Units, allí això ho tenen claríssim. Tot i les legítimes estratègies de partit -i allí només n’hi ha dos-, un congressista es deu als votants de la seva circumscripció. I a qui ho oblida, les seves accions o omissions li passen factura. Un model que hauríem d’aplicar aquí.

Jordi Just: President de la Cambra de Comerç de Reus.