‘L’Irlandès’, a pantalla menuda

Les pel·lis, al cinema o a casa. Els hàbits de consum audiovisual estan canviant. L’audiència vol triar què veure i a l’hora i el lloc on ho vol veure. Hi tenen a veure les plataformes com Netflix, HBO o Movistar

05 diciembre 2019 09:40 | Actualizado a 05 diciembre 2019 11:02
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Tres hores de trajecte en tren haurien de donar per veure una pel·li. Les pel·lícules no poden abastar línies temporals tan extenses com les sèries de televisió, limiten més el període temporal en què es desenvolupa la història, en part, perquè el producte també té una durada més limitada (d’una hora i mitja o dos). Excepte L’Irlandès, que en dura gairebé tres i mitja. Potser per això ja hi ha qui la disseccionada en quatre parts, com si fos una minisèrie. I per la xarxa es pot trobar este suggeriment amb el minut exacte on acabaria un capítol i s’iniciaria el següent. Ja ha procurat, qui ha fet els talls imaginaris, que coincideixin amb un moment intrigant o que deixin a l’espectador amb aquelles ganes en què l’audiència de Nissaga de Poder esperava que arribés l’endemà per saber com resolien els seus problemes els Montsolís.

L’Irlandès és d’aquelles estrenes que els cinèfils esperaven menjant crispetes: per la combinació del director Martin Scorsese amb els actors Robert de Niro, Al Pacino i «l’etern mafiós» Joe Pesci. A les sales de cinema hi ha estat 26 dies, per després explotar-la a Netflix. És el clar exemple del canvi en el consum audiovisual. L’Irlandès, en pantalla menuda; a la tele de casa, a l’iPad durant un trajecte en tren o els més agosarats, al telèfon mòbil.

La pel·lícula de Martin Scorsese amb Robert de Niro, Al Pacino i Joe Pesci ha estat 26 dies a les sales de cinema

El cinema s’acaba, però no les pel·lícules; pensa el professor nord-americà de guió Robert McKee. Ho ha dit i ho ha repetit en les entrevistes concedides estos dies i també en les classes que ha impartit l’última setmana de novembre a Madrid. I vaticina que s’acaba perquè l’audiència vol triar què veure i a l’hora i el lloc on ho vol veure. Els Simpson us poden explicar que McKee no és un desconegut, que té el seu pes, és un referent pels guionistes. Va aparèixer com a personatge al capítol 615, hi surt assegut amb les cames creuades, amb el mateix posat que dóna classe. «És el més gloriós de la meua carrera», explica amb un somriure als alumnes i insisteix que si bé també ha sortit en alguna pel·li, «entrar als Simpson és com formar part de la reialesa», entenent la reialesa des d’un punt de vista britànic.

Amb l’èxit de les plataformes com Netflix, HBO i Movistar ha canviat el consum però també el contingut de les sèries. «Hi ha més llibertat creativa», explica McKee i ho argumenta pel fet que el públic de sèries «devora l’imprevisible, gaudeix amb l’experimentació». Potser per això quan algun conegut ens diu que hem de veure Black Mirror desprèn aquella fascinació pel que és nou o l’insòlit però possible.

Ha canviat el consum però també el contingut de les sèries. El públic gaudeix amb l’experimentació

Les teles convencionals, diu McKee, estan més atrapades pels anunciants i tenen un públic heterogeni, per tant, tendeixen a comprar sèries que agradin a tothom. En canvi, «HBO va apostar per sèries amb un argument antifamília, que les televisions no compraven», i li va sortir molt bé la jugada.

La importància del relat

Pel·lícula o sèrie, «l’important és el relat, la història; i després cada format té les seues característiques». I per aconseguir que la història atrapi, la feina dels guionistes és fonamental. I és aquí on Mckee fa un discret sermó perquè tothom es guardi l’ego a la butxaca i doni la importància al projecte, al producte final. És bàsic el treball en equip amb creador que faci de cap «i gent amb talent» que s’ocupi d’un personatge o de parts del guió, amb una autoria conjunta. Amb tot, cal tenir present una advertència de Robert McKee: «No hi ha tant talent per satisfer tota la demanda». I en este trajecte en tren que no dóna per veure l’Irlandès sencer, quan porto una hora de pel·lícula canvio i començo Fariña, la sèrie, que la lectura del llibre la tinc més avançada.

* Periodista. Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense cadàver/Sin cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat. 

Comentarios
Multimedia Diari