L'N-340, de carretera nacional a carrer major

En els darrers temps assistim a una sèrie de protestes i manifestacions relacionades amb la problemàtica del trànsit de la Nacional-340 per l’interior de les poblacions i la paralització de la construcció de l’A-7 que hauria de permetre la substitució de l’anterior via. Igualment hi ha opinions a favor de la utilització de l’autopista AP-7 per tot el trànsit intermunicipal i internacional, de forma pública i gratuïta, sense que sigui necessària la continuació de l’A-7.

El tema és certament complex, especialment en temps de retallades, i amb un govern de l’Estat que, per voler fer de repartidora entre totes les comunitats autònomes, paralitza les inversions de les més productives i generadores de renda. La centralització malsana té com a conseqüència el frenar el creixement econòmic de les societats més emprenedores per anivellar la seva renda amb la de les societats i comunitats més retardades. És com si en una classe no expliquéssim continguts avançats perquè un grup d’alumnes no arriba a entendre’ls. El resultat seria una reculada del coneixement i un anivellament a la baixa, que és el que pretenen pel que fa al desenvolupament econòmic i de les infraestructures alguns polítics centralistes, arcaics i carpetovetònics.

En el cas de les comunicacions per carretera, el corredor principal de connexió entre territoris continua sent l’espai que hi ha a prop de l’andana litoral o seguint les depressions properes a la costa. Més o menys el mateix espai per on passava la via roman, després el camí ral, al segle XVIII la primera carretera amb possibilitats de passar-hi simultàniament dos carros que unia Barcelona amb València per Tarragona, transformada al segle XX en l’N-340, i paral·lelament a ella l’autopista, alguns trams d’autovia i algunes altres carreteres comarcals i locals.

El trànsit igualment ha augmentat molt i també la velocitat dels vehicles, res a veure amb aquells traginers i diligències que sortien de bon matí de Cambrils, després d’encomanar-se a la Verge del Camí, i arribaven de fosc a Tortosa, un cop esquivat el coll de Balaguer i travessat el desert de Sant Jordi d’Alfama. Ara el trànsit en alguns trams de l’N-340 pot depassar fàcilment els 15.000 vehicles diaris, i a la cruïlla de l’A-7 amb la T-11 arribar als 30.000. A més, amb la crisi econòmica i l’encariment del preu de les autopistes, les carreteres de la xarxa estatal han vist augmentar notablement el trànsit, provocant una gran incomoditat als habitants de les poblacions creuades per les anteriors vies.

Ens trobem per tant amb unes autopistes cares, unes autovies paralitzades o en construcció i unes carreteres de la xarxa estatal sobresaturades. Però a més, aquelles carreteres que havien de servir per a les comunicacions interprovincials, ara serveixen per a les comunicacions internacionals, interregionals, interprovincials, interlocals i fins i tot intralocals, perquè resulta que per anar a les platges o a comprar a l’hipermercat cal transitar per l’antiga N-340.

Hi ha un problema de l’Estat, però també un problema del disseny urbanístic de les poblacions, cosa que competeix als propis ajuntaments i a la Generalitat. A poc a poc, i per la fàcil accessibilitat l’antiga carretera nacional s’ha convertit en l’eix de la població, els tallers, comerços, serveis, etc., han vist molt més fàcil i central instal·lar-se al llarg de la carretera. Les poblacions s’han allargassat i el planejament territorial ha tendit a confirmar-ho, sense que s’hagin establert en molts casos altres alternatives que ajudessin a descongestionar la concentració lineal de les construccions. Molts municipis han crescut a base de la carretera i de carrers secundaris paral·lels a la mateixa, carrers estrets, però no vies alternatives que impliquin la definició d’una ronda o d’uns eixos radials que permetin al municipi una forma poligonal o un sistema d’enllaços plural entre els diferents nuclis que puguin integren un municipi.

En fixar tantes activitats sobre la vella carretera aquesta s’ha omplert dels principals comerços de cada població, i si aquesta té components turístics, el tema s’agreuja, ja que al costat de la carretera sorgeixen restaurants, bars amb les corresponents terrasses que ofeguen el pas dels qui van a peu, botigues d’aliments, de roba, de records i un llarg etcètera format per les més variades especialitats. La carretera es transforma en el carrer més freqüentat, en el carrer major, mentre el vell carrer principal perd la seva categoria.

Naturalment, quan una carretera molt transitada passa pel mig d’una població i provoca abundoses molèsties als habitants del lloc i als conductors i transportistes, cal cercar bones solucions i que aquestes siguin per molts anys. No es pot resoldre el tema construint corrents una rotonda i prometent que se’n faran unes quantes més. Les rotondes serveixen per redistribuir el trànsit, però no hi poden haver rotondes cada dos per tres, perquè aleshores l’alenteixen, augmenta el temps i el cost dels transports, i la paciència i el cansament dels conductors.