Más de Opinion

La Batalla d’Estrasburguna processó d’anades i tornades que costa 200 milions anuals

Una de les petites misèries europees. Des del 1952 el debat sobre la seu de les institucions i, molt especialment, la del Parlament Europeu va rodant com un filferro al peu dels qui han de prendre decisions

GRISELDA PASTOR

Whatsapp
GRISELDA PASTOR

GRISELDA PASTOR

Pels qui gaudeixen amb històries que es mosseguen la cua aquesta és una de les petites misèries europees que es manté activa perquè, com tantes altres, amaga el sistemàtic pols entre poders.

Per això passen els dies, passen els anys, les competències canvien, canvien els noms dels diputats, dels presidents, l’equilibri entre grups, però res no modifica aquesta processó mensual d’anada i de tornada en què cada any es cremen 200 milions d’euros.

Les xifres sempre ajuden i aquestes, les aprovades el març del 1990 per la Mesa del Parlament, indiquen perfectament la disbauxa del tema perquè en una mateixa reunió es decideix tenir a Brussel·les 2.600 despatxos disponibles i trenta sales de reunió, arribant a Estrasburg a 1.606 despatxos i 24 sales amb espais-hemicicles per a 750 diputats a totes dues ciutats.

I això malgrat que des del 1980 hi ha a Luxemburg un espai construït amb «totes les instal·lacions necessàries perquè es puguin celebrar sessions plenàries i reunions de comissions i de grups polítics», segons consta a l’exposició de motius de la queixa que el govern de Luxemburg va portar als tribunals europeus per defensar els seus drets com a seu l’any 1981.

Els governs haurien de tenir el valor de tornara introduir aquest tema a l’agenda

Perquè des del 1952, quan va entrar en vigor el Tractat de la Comunitat Europea de l’Acer i el Carbó (CECA), fins avui, el debat sobre la seu de les institucions i, molt especialment, la del Parlament Europeu va rodant com un filferro al peu dels qui han de prendre decisions mentre algú va bellugant ciment.

A Edimburg, l’any 1992 els governs van decidir el següent: «el Parlament Europeu té la seu a Estrasburg, on se celebren dotze períodes de sessions plenàries cada mes, inclosa la sessió pressupostària. Els períodes de sessions plenàries addicionals se celebren a Brussel·les. Les comissions del Parlament Europeu tenen la seu a Brussel·les. El secretariat general del Parlament i els serveis seguiran a Luxemburg».

Des de la decisió d’Edimburg fins avui el pols ha continuat. França ha denunciat les agendes plenàries en dues ocasions davant dels tribunals. Primer perquè els eurodiputats havien anul·lat una de les dotze sessions que preveu el Tractat. Després perquè van decidir transformar en dues sessions d’un dia i mig cada una, els quatre dies de la sessió d’octubre i per ordre judicial van haver de rectificar la decisió aprovada per àmplia majoria.

De res tampoc no han servit les signatures dels ciutadans, més d’un milió l’any 2006, demanant racionalitzar les excursions institucionals. Ni les campanyes de diputades i diputats reclamant que amb la modificació dels tractats s’acceptés deixar la seu del Parlament a la ciutat on tenen la seu oficial el Consell Europeu i la Comissió Europea.

La conferència sobre el futur d’Europa seria una bona ocasió per racionalitzar aquesta situació 

França ha estat a punt fins i tot de portar als tribunals la darrera decisió dels grups polítics: seguir a Brussel·les aquest setembre perquè el risc de contagi amb la Covid desaconsella els viatges.

És cert que els diputats han d’arribar a Brussel·les, però en aquesta ciutat hi tenen casa pròpia els assistents i els funcionaris que els acompanyen obligatòriament a cada viatge.

París ho ha lamentat, i la negociació, que ha estat llarga i de vegades tensa, demostra que els governs haurien de tenir el valor de tornar a introduir aquest tema a l’agenda. La conferència sobre el futur d’Europa seria una bona ocasió per racionalitzar aquesta situació que debilita la credibilitat del projecte polític i la capacitat d’un Parlament que després d’organitzar comissions i exàmens detallats al nou equip de comissaris ha acceptat, aclaparat i sense dir ni mu que un govern, l’irlandès, invoqués la Covid i una reunió de 80 persones per forçar la dimissió del responsable europeu de Comerç.

Phil Hogan era el comissari irlandès, però la llei que obliga anar a Estrasburg per celebrar una sessió plenària cada mes també estableix que els comissaris proposats pels governs no representaran els seus estats. I això vol dir que les dimissions només poden forçar-les la presidenta de la Comissió o el mateix Parlament. Un principi trencat que ha obert un precedent mentre el Parlament en ple estava entretingut a confirmar o anul·lar els centenars d’habitacions d’hotel.

* Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.

Temas

Comentarios

Lea También