Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La Catalunya Sud necessita polítics amb mirada llarga

Il·lusió vs. pragmatisme. Els redactors del full de ruta de la Regió pensen que entre tots podran construir un territori socialment avançat i intel·ligent. Quan miro l’escenari polític, em sembla més un somni que una realitat

Josep Maria Martí

Whatsapp
La Catalunya Sud necessita polítics amb mirada llarga

La Catalunya Sud necessita polítics amb mirada llarga

Davant de problemes complexos, mirades llargues. Pensava en aquesta frase el dimarts d’aquesta setmana assegut al saló d’actes del Palau de Congressos de Tarragona; una construcció arrapada a una pedra ben visible, no sé si de construcció romana, però en tot cas mil·lenària, com és habitual a qualsevol indret d’aquesta ciutat.

L’acte era la presentació d’un llibre memòria que forma part d’un projecte, l’objectiu del qual és el de construir una regió del coneixement de la Catalunya Sud, una iniciativa endegada fa dos anys per polítics electes del territori, la Universitat Rovira i Virgili, l’empresa i la societat civil. El que se’ns va donar als presents era una mena de memòria que contenia els resultats d’uns treballs en què havien pres part més de 250 persones del territori, les quals redactaren una mena de full de ruta sobre com i de quina manera haurien d’anar les coses a mitjà termini a les comarques meridionals de Catalunya.

Ja he escrit algunes vegades sobre el tema i no entraré en detall en les propostes que conté el document. Sí que diré que els impulsors es marquen fins a 2040 per transformar la Regió i així poder situar-la en el rànquing de les cent primeres d’Europa; ho fan amb una visió ampla, amb un discurs que reivindica l’autoestima enfront del catastrofisme i l’esperança enfront del «no hi ha res a fer».

Del conjunt d’actors del grup impulsor, el que està sotmès a canvis més imminents és el dels electes. Ens espera d’aquí al mes de juny una corrua d’eleccions que ja tindran entretinguda la classe política probablement fins després de l’estiu. Alguns membres rellevants, el més important dels quals és Josep Poblet, president de la Diputació, no seguiran a la política; d’altres ho tenen realment complicat.

En temps d’eleccions les mirades es fan curtes, molt curtes. Només cal parar atenció en la fragmentació política que s’ha produït en els darrers anys i en la manera com s’estan fent les llistes d’alguns partits en l’actualitat. Si s’analitzen alguns dels enrenous que s’estan produint a  dreta i esquerra de l’arc polític, hom s’adona que es repeteixen els errors de sempre: els candidats són triats per criteris quasi esotèrics, entre els quals hi ha els de la tradició, i les bases s’ho miren. Aquesta circumstància fa que apareguin noms de personatges que sembla que estiguin apalancats als llocs de sortida.

A la Regió alguns enfrontaments polítics es produeixen amb sordina, si els comparem amb el que passa al cap i casal, però no deixen de ser significatius. Els redactors del full de ruta de la Regió pensen que d’aquí a vint anys, entre tots, electes, societat civil, acadèmia i empreses, podran construir un territori ecogenerador, socialment avançat i intel·ligent i pròsper. Quan miro l’escenari polític, em sembla més un somni que una realitat a què es pugui arribar.

La culpa de la mediocritat i de la instauració de la meritocràcia com a únic camí per surar en política no és únicament dels partits, ho és també de la societat. No ens rebel·lem contra aquest estat de coses, ho acceptem com la cosa més natural, som incapaços d’exigir gent competent i no servil a les candidatures, siguin del color que siguin.

Davant d’aquesta passivitat, les direccions barcelonines i del territori fan el que els sembla, com per exemple tornar a posar de moda els diputats «cuneros», persones que no són del territori però que convé que encapçalin llistes.

L’opinió dels ciutadans els importa un rave. En els enfrontaments electorals no hi ha voluntat de servir, sinó de servir-se d’aquests moments transcendentals com són els de les eleccions.

L’altre dia a l’estació de l’AVE vaig veure una expromesa: una persona jove, formada i preparada per fer front als reptes dels nous temps. Va deixar la política fa uns anys fart de travetes i d’incompetents. Ara treballa en una multinacional que sí que ha sabut valorar els seus mèrits. Se’l veia feliç i relaxat, la seva cara no reflectia l’angoixa dels temps en què lluitava contra l’aparell del seu partit.

Uns minuts després, assegut al tren que em portava a Barcelona, en obrir el Diari em vaig assabentar que l’expartit d’aquesta  promesa havia posat de cap de llista un polític que quan jo era un jove periodista que començava, ell ja manava. I per si el lector vol que sigui més precís: jo ja fa més de quaranta anys que no sóc jove.

Temas

Comentarios