Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La Constitució en temps real

Del present viscut al presentisme interpretat. La Carta Magna va ser un gran salt endavant respecte d’on veníem, quaranta anys de règim totalitari. La sola paraula «constitució» era sinònim de llibertat i drets civils

Antoni Batista

Whatsapp

Avui fa 40 anys del referèndum de la Constitució. Molts anys en quantitat i en qualitat, perquè el temps avança amb un moviment uniformement accelerat.

Hi ha una generació que ha vist la tracció animal que la connectava amb edats pretèrites i la informàtica que li portava a casa la ciència-ficció. De «La diligència» a «Avatar». 

Evidentment, en aquest cronograma la Constitució ha envellit, la majoria del cens actual no la va votar, s’hauria fins i tot de veure quants dels que la van referendar aleshores l’aprovarien avui, i en major o menor grau, es coincideix que necessita canvis. L’espectre polític va dels qui es conformarien amb esmenes parcials, als que propugnen l’esmena a la totalitat.

En aquesta vertiginosa rapidesa, el presentisme s’ha instal·lat i, amb greu marge d’error, cada cop més es percep la història d’ahir amb la mentalitat d’avui. D’una manera prou universal; d’una manera més nostrada, n’hi ha que es pensen que el Procés és la mesura de totes les històries. De manera per triplicat que em permeto d’explicar aquell 6 de desembre de 1978 des del periodisme de la vivència.

Jordi Tura havia estat un dels redactors de la carta magna, els que ara s’anomenen «pares de la Constitució», i va ser-ne el cap de campanya del PSUC. El dia abans ens va convocar tots els apoderats i ens va lliurar el document nominal acreditatiu, signat per ell i amb el distintiu oficial de la Junta Electoral.

Un preciós document ple d’història que naturalment conservo. Va donar les instruccions d’actuació, que havíem de transmetre als interventors dels col·legis que ens tocaven, en el meu cas, de la Dreta de l’Eixample de Barcelona. Les alertes pivotaven sobre que hi hagués paperetes, que es constituïssin bé les taules i que no hi irrompessin sabotejadors. Els eventuals sabotejadors serien els feixistes, anomenats «el búnquer»: dada important quan avui s’acusa aquella Constitució de perpetuació del franquisme.

La prova del cotó que allò tampoc no agradava ni a la dreta més dreta, és que José María Aznar la criticava: queda el testimoni escrit dels seus primigenis articles al diari La Nueva Rioja, que també conservo. La mateixa prova que avui aquella Constitució ha quedat endarrerida és que ara Aznar sí que la defensa. És exactament i literal el prototip del reaccionari.

La Constitució va ser un gran salt endavant respecte d’on veníem, quaranta anys de règim totalitari. La sola paraula «constitució» era sinònim de llibertat i drets civils, no debades el franquisme es va carregar places i carrers amb aquest substantiu subversiu.

Tothom va cedir una mica per fer-la possible, i la seva redacció i tramitació parlamentària van permetre visualitzar, encara que fos amb efectes molt retardats, que era possible la «reconciliació nacional» que exigia el final d’una guerra cruel i fratricida allargada amb massa, massa repressió.

La idea de «reconciliació nacional», per acabar-ho d’adobar, no va ser cap invent franquista, sinó dels seus més acèrrims enemics i víctimes: els comunistes, el PCE i el PSUC que havia portat a l’exili i la clandestinitat aquell Jordi Solé Tura que va contribuir decisivament a la redacció del text constitucional.

Al final del dia 6 de desembre de 1988, Solé Tura ens va tornar a convocar els apoderats per tal de seguir el recompte i enllestir els tràmits administratius. Catalunya va votar massivament a favor, un dels registres més alts de l’Estat: 90,46 per cent de vots afirmatius. Ho vam celebrar com una victòria de la democràcia

Haurem d’explicar, si ens ho permeten, quin és el punt de vista dels que hi érem i estem disposats a acceptar que avui no és bo el que era bo fa quaranta anys, però no pas que tampoc no va ser bo aleshores.

Antoni Batista és Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También