La Cultura en majúscula

El periodista Josep Cuní a la seva emissió televisiva 8 al dia va reunir al Conseller de Cultura i alguns líders culturals de diferents sectors; del cinema, del teatre, de l’escultura, del periodisme, de la música, de la poesia o de l’expressió gràfica.

Allí, tots, van definir, segons el seu criteri, què era la cultura en els seus diferents aspectes i molts televidents anaven reblant els comentaris, a mesura que s’anava discutint, amb les seves apreciacions. I, en acabar aquella sessió, vaig quedar immers i submergit que el sentit de «cultura» és tan ampli que s’hi podria parlar hores i més hores i difícilment acabaria mai. De l’intricat que és el tema, podria anticipar la creença que no resultaria important, però quan a la fi et poses a pensar, observes la magnitud que envolta aquesta frase tan abstracta com és la Cultura en majúscula.

Els que escrivim fem cultura, des dels periòdics o des de les nostres opinions expressades als llibres, a les emissions de la televisió o a les conferències que pronunciem. La meva esposa, a qui les flors li agraden amb deler, que les planta, les cuida i, fins i tot, les amanyaga, fa cultura. El fuster que amb el ribot i la serra, el metre i l’informador, i amb l’acabat del vernís, fa cultura de l’art. El pastor, bast en formes, malparlat algunes vegades i anorreat per un ofici que, dia a dia, perd força, disposa d’uns coneixements del seu ofici, que quan te’ls explica, afirmes, sense dubtar-ho, els altíssims coneixements i la riquesa interna que disposa; també fa cultura. La cultura és tan ampla com la mateixa vida de les persones. El poeta Joan Margarit va afirmar quan Cuní li va preguntar, dient que un cop l’has exterioritzada, si a tu et fa créixer, li dónes sentit, i t’hi sents reafirmat, fas cultura.

Partint d’aquesta base, el no fer res i el no exterioritzar el teu esperit i no donar sortida als sentiments, i a la fi, no sentir-te feliç de la teva realització, és el contrari a la cultura. Que cadascú la interpreti com vulgui, des de la seva pròpia visió i ell mateix sabrà si crea o no cultura!

He escrit tres punts i a part en aquest article, fins ara, i cadascú pot interpretar les meves paraules segons les seves observacions, punts de mira i objectivitat, referent al sentit de cultura. I que, sens dubte, resultarà difícil discernir-ne en els seus diferents aspectes, segons el criteri personal.

Però en aquest article vull referir-me a la cultura popular, la del nostre poble, la que vivim diàriament els que cada matí marxem a la tasca per omplir els nostres immediats objectius familiars i comunitaris. Fora de la feina, exercim una cultura, sobretot el poble de Catalunya, que dóna sentit a allò que portem dins nostre referent als nostres sentiments personals, del teu hàbitat i també nacionals.

Els catalans, pel fet, de marcar el pas a un ritme diferent que des de sempre la cultura espanyola ens ha volgut imposar, ens ha impregnat una idiosincràsia totalment pròpia que l’expressem des del moment de nàixer i que la reproduïm quan mamen la llet maternal. A cadascun dels nostres municipis, i sobretot expressats en el moment d’esclatar la democràcia, cada ajuntament va voler recuperar el que s’havia anorreat, perdut i aparcat com a folklòric, vell i caigut en desús.

I vet aquí que Catalunya, avui, a cadascun dels seus pobles i als sentiments dels seus habitants, emergeix la cultura popular de voler ser, sentir-se poble, manifestar el sentit nacional o obrir portes i finestres, tancades durant anys per les dictadures, les repressions i allò que no era el que pensaven els que manaven.

Tenim grups de teatre, orfeons, grallers, castellers, geganters, bandes de música, poetes i poetesses que reciten, escoles de música, dimonis i bestiaris, expressions artístiques de tota mena, sessions de conferències, manifestacions culturals, tast i de la cultura del vi i de l’oli, les majorets, representacions de Setmana Santa, menjars populars amanits d’actes de representacions de tota mena, biblioteques que ens donen conferències diàriament, grups de cultura i lectura, agrupacions de dones...

A cadascun dels nostres municipis tenim agrupacions que emanen cultura arreu. I són gairebé tots els habitants de la ciutat els que hi participen, uns més activament que altres però tots hi tenen una part, ni que sigui aportant una quota anual a la institució que emet cultura, esgambi, música, exposicions i tota mena de cultura.

Catalunya, doncs, és enormement rica en cultura. I em va cridar l’atenció que només en una curta intervenció del conseller el fet es va advertir, per la tasca que desenvolupaven els ajuntaments, els consells comarcals i les diputacions. I aquesta cultura emesa pel poble ha fet participar també aquells arribats de nou gràcies a la integració que Catalunya sempre ha donat a tots els emigrats. Castellers, grallers i tantes manifestacions culturals, tots estan integrats per gent catalana i de totes les procedències. Sents parlar en català i castellà amb tota naturalitat, amb total convivència.

Vet aquí, doncs, la importància de la cultura a Catalunya i els lligams que aporta al servei d’aquest país, ric culturalment, pacífic per naturalesa i educat per l’essència. La cultura és una manera d’unir i no de separar; és el fonament de la manera de ser d’aquest poble aglutinador de gents de tantes procedències. Això és l’essència de la Cultura en majúscula.