La Diada: De l’esperança a la reconciliació

L’11 de Setembre tornarà a ser de reivindicació. Però ja ningú s’atreveix a afegir-hi l’adjectiu de ‘festiu’. Des del daltabaix de la tardor del 2017 i de l’empresonament dels líders independentistes, la Diada ja no és la mateixa. Tampoc ho és per la profunda divisió entre les forces sobiranistes.
Molts recorden amb nostàlgia l’època dels somriures i l’aparença d’unitat. Altres senten la pèrdua d’aquella ‘festa nacional’ que era de tota Catalunya i no només d’una part. Des del 2012, les grans manifestacions han estat l’expressió de les aspiracions sobiranistes. Però també de la divisió de la ciutadania.

Segur que la manifestació de l’11 de Setembre tornarà a ser enguany multitudinària. Malgrat les divisions, l’independentisme sortirà al carrer perquè sap que és el pitjor moment per mostrar debilitat. A les portes de la sentència del Suprem, no pot afluixar. Els sentiments ja no són d’il·lusió, ni esperança, com en les altres Diades. Són d’indignació. La frustració, que hi és, haurà d’esperar a després de la sentència del Tribunal Suprem.

La divisió està entre aquells que aposten per seguir alimentant el conflicte i els qui volen diàleg

La sentència i el seu impacte social culminaran el Procés tal com l’hem conegut fins ara. La resposta als carrers estarà determinada per la intensitat de la injustícia que sentirà una majoria social a Catalunya. Serà una tardor difícil. Però, passi el que passi, entrarem en una nova etapa. Després de mesurar la magnitud del desastre, resultarà imprescindible dialogar. Entre catalans. Entre Catalunya i Espanya. Caldrà escoltar totes les veus.

El primer pas és reconèixer que hi ha un conflicte. Entre el projecte independentista i l’Estat. I en el si de la societat catalana. L’aspiració d’independència és legítima. Té profundes arrels i nombroses raons. Però l’independentisme ha de reconèixer que no pot ser fruit de la imposició. De la mateixa manera que la unitat no ha de ser el resultat de la submissió o la repressió.

El segon pas consisteix a buscar vies de trobada. De reconciliació, perquè les ferides són profundes. Perquè en nom d’un fi superior (la independència o la unitat) els dos blocs han justificat tots els mitjans per arribar-hi, sacrificant drets i llibertats.

A hores d’ara la veritable divisió està entre aquells que aposten per seguir alimentant el conflicte i els qui s’esforcen per trobar vies de diàleg. Amb la paradoxa que són els independentistes de ‘tota la vida’ com, per exemple, Joan Tardà, els que aporten una major sensatesa al debat. Mentre que els arribistes que es van incorporar a l’independentisme a última hora a la recerca de prebendes són ara els més intolerants.

L’independentisme ha de trobar nous camins, perquè els efectes del Procés actual han estat demolidors: líders empresonats o refugiats a l’estranger: una societat dividida; el descrèdit de les institucions; la pèrdua de competitivitat; la frustració dels que van creure anys de propaganda, de falses promeses que anunciaven una independència exprés, sense sacrificis, sense costos.

El Procés va fer omnipresents dos blocs. L’autoproclamat independentisme i el que va rebre el qualificatiu d’‘unionista’. Però existia una ‘tercera Catalunya’, que vivia la confrontació amb angoixa i desconcert. Era la Catalunya silenciada i invisible en un ecosistema mediàtic, públic i privat, majoritàriament abonat als rèdits del periodisme de trinxera.

El temps ha donat la raó a aquesta ‘tercera Catalunya’, que apostava pel diàleg i per trobar vies d’entesa, de pacte, de convivència. Perquè el xoc frontal ha significat un fracàs democràtic. Avui és més necessari que mai elevar la mirada, reconèixer l’altre, fer valdre la pluralitat i buscar un futur compartit. Aquest és l’11 de Setembre de la indignació per l’empresonament injust dels líders independentistes. La Diada del 2020 hauria de ser la de la reconciliació.

 

Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016, UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguàrdia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.