Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Opinion Periodista

La Diada de les identitats compartides. Onze de setembre, marca registrada

La reivindicació s’ha anat estrenyent. S’han anat despenjant els que s’hi havien anat afegint. Primer, els partits i els seus electors de la dreta de matriu espanyola, en acabat, els socialistes, i enguany, els comuns

Antoni Batista

Whatsapp
Antoni Batista

Antoni Batista

No, Catalunya no ha triat com a festa nacional la celebració de la cruenta derrota de 1714, sinó l’heroisme i la voluntat de ser dels que s’estimaven més el model confederal dels Àustria que l’absolutisme centralista dels Borbó. Quan Franco va posar al dia els bombardejos de Barcelona i la restricció dels drets catalans, va llevar l’estàtua de Rafael Casanova que simbolitzava la voluntat d’autogovern, però el sobiranisme més militant va mantenir el culte prohibit per la iconoclàstia civil dels feixistes.

Els «separatistes», segons la terminologia penalitzada de la dictadura, anaven cada Onze de Setembre a la placeta que és cruïlla de l’inici dels carrers de Girona i Alí Bey amb la ronda de Sant Pere. Es palplantaven a la zona zero, feien un respectuós silenci i es treien el barret en senyal de respecte. Quan els capells van passar a la història, entrant els anys seixanta, hi havia petites manifestacions i performances amb desplegaments de senyeres i altaveus camuflats en balcons pròxims emetent Els Segadors. Les grans manifestacions de 1976 i 1977 van establir les bases de la Diada com a Festa Nacional, amb la voluntat que tothom la sentís com a seva.

Algú hauria de plantejar-se si paga políticament la pena prescindir del gran abast del poder integrador de les institucions 

La institucionalització posterior la va fer propietat de tota la ciutadania, i va canviar tant el seu sentit inicial que els enemics que havien de tremolar en veient la nostra ensenya, segons l’himne, anaven amb mosaics florals amb l’ensenya i la dipositaven al peu del Casanova desagreujat. Era un acte tan inclusiu, que una part dels antics propietaris de l’Onze de Setembre, marca registrada, es van sentir desnonats i van commemorar les manifestacions independentistes al Fossar de les Moreres, on «no s’enterra cap traïdor». Quan ERC va entrar al Govern de la Generalitat, amb Pasqual Maragall de president i, successivament, Carod-Rovira i Bargalló de consellers en cap, la Diada va assumir la cota més alta de representativitat: vam -jo era un dels que estaven a la sala de màquines- fer la Diada de les identitats compartides.

Per fer-ho efectiu, es va mantenir l’ofrena floral a Casanova, però la gran festa es va traslladar al Parc de la Ciutadella, un altre símbol del 1714, amb possibilitats de convocatòries àmplies. Rafael Subirachs, que havia rescatat l’himne original, el va cantar el 2005, i en l’edició posterior, Antoni Ros Marbà va dirigir l’última versió simfònica coral, obra seva. A l’Estatut del 2006, el Parlament legislava Els Segadors oficialment himne nacional per primer cop a la història.

L’auge d’un sobiranisme esperançat va carregar les manifestacions que obrien l’última dècada de reivindicació de referèndum i autodeterminació, superant el milió de persones al carrer. Però arribada la integral al punt zenital de l’infinit, començaria la derivada. La majoria independentista posterior va tornar a modular l’abast de la convocatòria, i la propietat va ser institucionalment nacionalitzada per l’estelada. La reivindicació s’anava estrenyent i començaven a anar-se despenjant els que s’hi havien anat afegint. Primer s’hi van sentir incòmodes els partits i els seus electors de la dreta de matriu espanyola, en acabat, els socialistes, i enguany, els comuns.

Sembla que hi ha qui pretén el ‘sorpasso’ a Rafael Casanova i al president Macià, que el 14 d’abril de 1931 va proclamar la República Catalana

Avui, la marca registrada és d’usdefruit independentista, n’hi ha que n’estaran contents i potser tindran una part de raó si es pensen que en són els seus propietaris més legítims. Una altra cosa és -més enllà del poderós valor dels símbols i el seu llenguatge emocional- si paga políticament la pena prescindir del gran abast del poder integrador de les institucions per tallar-les només a la mida dels seus inquilins. Les institucions permeten depassar els llindars dels electorats propis, no aprofitar-ho és malbaratar-les. Però sembla que hi ha qui pretén el sorpasso al propi Casanova i al president Macià, que el 14 d’abril de 1931 va proclamar la República Catalana en el marc d’una Federació Ibèrica. Un acreditat intel·lectual independentista deia dies enrere en una piulada: «Això de la Federació Ibèrica deu ser Espanya amb un altre nom». Una de molt menys il·lustrada que ell, hi afegia: «sembla una marca de pernil».

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También