La Tarragona de la Berta

Fa poques setmanes vaig escriure un article al Diari de Tarragona on explicava la història de la Berta, diguem-li Berta. La Berta, tarragonina, mare de dos fills que s’ha deixat l’esquena netejant pisos durant anys per poder donar tot el benestar material que es mereixen els seus infants, un dels quals amb paràlisi cerebral i, per tant, necessitat de més tractaments terapèutics i de medicaments, amb la despesa econòmica addicional que suposa. Des que vaig conèixer la Berta sé que quan busqui la paraula «amor» al diccionari humà de Tarragona trobaré el seu rostre tal com el recordo, ajudant el seu fill a pujar les escales.

Doncs bé, aquests dies són també moltes les persones que se m’han apropat pel carrer i m’han fet referència a la vivència de la Berta. Una senyora em deia avui mateix: els «polítics» (sempre aquest genèric que despersonalitza) hauríeu de parlar més de la gent i dels seus problemes reals i dedicar menys energies a barallar-vos. Amb tota honestedat us dic que des que sóc alcalde no he pensat en cap altra cosa. No han estat anys fàcils, al contrari, des del 2008 la immensa majoria de ciutadans hem hagut de fer front a les conseqüències devastadores provocades per la pitjor crisi econòmica de les darreres dècades. Això s’ha traduït en atur, desigualtats i situacions de pobresa i marginalitat que encara no han estat superades. No ens hem arrugat davant del repte, hem fet tot el que hem cregut necessari per reforçar els recursos dels serveis i prestacions socials municipals malgrat les directives d’austeritat que ens arribaven d’altres administracions. Ho hem fet per justícia i per convicció perquè sabem que Tarragona no serà plenament ella mateixa mentre hagi de conviure amb la realitat de persones demanant menjar pel carrer o a les portes dels supermercats.

Una ciutat no és la suma dels seus carrers i places o del seu disseny arquitectònic. L’empremta d’una ciutat, la seva força, és, sobretot, els valors que assumeixen i exerceixen els seus habitants. Sempre dic a tot arreu que aquest és el patrimoni i la riquesa més gran que tenim els tarragonins i tarragonines: el d’ajudar-nos mútuament, compartir vivències, il·lusions, esperances, projectes personals i col·lectius. Hem de mantenir viu aquest esperit que traspua tanta qualitat humana i saber-lo transmetre als nostres fills.

De tal manera que quan els historiadors del futur escriguin la crònica de la ciutat puguin mirar enrere, als nostres temps, i afirmar: «Sí, aquell va ser el seu millor moment, el millor moment de Tarragona.» I no ho va ser perquè féssim noves infraestructures, projectes ambiciosos o equipaments més grans (que també), sinó perquè totes i cadascuna de les Berta de la ciutat van trobar l’escalf dels seus conciutadans i el suport efectiu del seu Ajuntament. La Tarragona positiva i de mesura humana és la Tarragona de la Berta.