Más de Opinion

La Tarragonina Emprenyada

Qualsevol temps passat era millor. Tornar a la ciutat després de sis mesos d’absència i arrencar la caminada des de l’estació de la Renfe fins a la Catedral et deixa una profunda amargor i una enorme emprenyamenta

Natalia Rodríguez

Whatsapp
Natalia Rodríguez

Natalia Rodríguez

Si sou dels que vau néixer a Tarragona a la segona meitat del segle XX, vau créixer sentint que tot era possiblement millorable, però que ja era força bo. Els que vam néixer a Tarragona a la segona meitat del segle XX, vam créixer enmig d’un present que era un recull de passats prou llunyans per no ser rellevants.

Les pedres eren pedres on es jugava, abandonades entre les herbes i la brutícia. Sabies que allà mateix, on hi havia un buit, en el passat potser hi havia una casa, potser un temple o potser un teatre o potser res, o potser eren les restes dels bombardejos de la guerra. Una guerra que no era pas tan lluny i que encara deixava cicatrius pels carrers.

Encara tardaríem a aprendre que les pedres de les ruïnes tarragonines s’havien utilitzat per construir els primers edificis civils i religiosos a Catalunya i més enllà. Tardaríem un temps a comprendre que aquelles restes eren en realitat un tresor que no havíem estat capaços de trobar mai.

Pobres pirates despistats que som. Tarragona era un exemple magnífic d’aquella pràctica de repoblar les ruïnes que sempre és una regla i no una excepció. Vam arribar a sentir l’empenta i l’atracció dels substrats sota el paviment cap als canvis de segle. Les enormes ferides obertes dels nous pàrquings (com el de la plaça de la Font o el de la Rambla on qui va tenir la idea d’arrencar els plàtans no va tenir el seu dia) ens deixaven entreveure les vides d’uns avantpassats ignots.

De pedres ens sabíem poc, però aquella ciutat començava a recuperar part de la seva història. Van desaparèixer uns cinemes i uns edificis que formaven part de la nostra geografia sentimental i vam deixar al descobert l’esquelet d’un passat mític. Eren els bons moments en què la ciutat sorgia de la grisor i es tornava alegre i sobretot orgullosa. Passaven coses. I encara en podien passar moltes més.

És cert que la memòria pot desmuntar aquell lloc fràgil, gairebé líquid, amb tendresa, i una nostàlgia sentimental que és la nostra vida. Però el que és cert –tot i que certesa potser... ves a saber– és que aquella ciutat del passat era infinitament més interessant que la del present.

Ara que la pandèmia ens ha posat davant el mirall la fragilitat d’una existència que creiem infinita, ara que hem tingut temps per pensar i per recordar, reconeguem que, per Tarragona, qualsevol temps passat, i com més temps passat, era millor. Una mica pessimista aquesta visió, sens dubte, però tornar a la ciutat després de sis mesos d’absència, i arrencar la caminada des de l’estació de la Renfe fins a la Catedral et deixa una profunda amargor i una enorme emprenyamenta.

Quan arribes a la Part Alta et surt el fum per les orelles i millor que cap responsable del desastre se’t creui mentre enfiles Baixada Misericòrdia amunt, entre Mena i Mena que decideix baixar en aquell moment com si fos una manada de nyus.

L’antiga ciutat de pedres mil·lenàries té racons que semblen Beirut o Bombai. Fins i tot Palerm sap treure-li molt més partit a la deixadesa. És clar que cap ciutat envelleix millor que les ciutats italianes que tenen el secret de l’eterna joventut. Però, què ens ha passat?

Ens diran que les polítiques, ens diran que els polítics, ens diran que les crisis, ens diran que Barcelona, ens diran que Madrid, ens diran que Reus (sí, segur que hi ha algú que es pensa que la culpa de tot plegat la té Reus...) ens en poden dir de ben grosses, però la realitat és que si ens passa el que ens passa, és perquè cada cop que una oportunitat es presentava davant nostre, la deixàvem passar, o la malbaratàvem. Els Jocs del Mediterrani... els recorden?

Carrers buits de vida, comerços de sempre que tanquen, pintades que demostren la deixadesa. Tot està per llogar, per vendre, per marxar, per tancar, per oblidar.

Caldria tornar potser als dies on, amb una certa inconsciència, aquesta ciutat pensava que era el millor lloc del món per viure, encara que no ho fos. Avui, ni tan sols ens podem permetre la mentida.

Temas

Comentarios

Lea También