La Terrible vella nova normalitat. S’agreuja la vulnerabilitat de 70 milions de persones

Dissabte vinent és el Día del Refugiat. El «desfase» de la Covid-19 no augura res de bo. El tancament de fronteres i la por a l’altre, excusa perfecta per a liquidar el dret d’asil 

Lali Cambra

Whatsapp
Lali Cambra

Lali Cambra

Dissabte que ve, 20 de juny, és el Dia de l’Refugiat. Un dia en el qual en un any «normal», -normal per a qui no necessita refugi-, ens recordaríem dels refugiats lamentant el seu augment en número, les guerres o desastres dels que fugen o els tripijocs entre estats per evitar que una « arribada massiva» o l’aparença de la mateixa, -convenientment manipulada per l’extrema dreta o la no tan extrema dreta-, pogués afectar tendències de vot. Aquest any, extraordinari, quedarà subratllar l’extrema vulnerabilitat d’una població davant d’una pandèmia enfront de la qual amb prou feines poden protegir-se i que ha propiciat que el tancament de fronteres i la por a l’altre (si l’altre no és turista benestant) siguin excuses perfectes per liquidar peticions d’asil i refugi. 

Són al voltant de 70 milions de persones: refugiats, sol·licitants d’asil, desplaçats interns i emigrants. Molts d’ells viuen en condicions precàries, sense accés adequat a serveis bàsics com aigua potable, aliments, sanejament, serveis mèdics o protecció jurídica. Bona part d’aquests 70 milions de persones viuen en campaments formals i informals, en centres de recepció o de detenció. Molts altres viuen als carrers com poden, en barraques o en assentaments informals. El distanciament físic és molt difícil si no impossible en campaments superpoblats i en entorns urbans densos. Fer cua per aconseguir aigua o menjar augmenta el risc de contagi.

Els tocs de queda i els confinaments obligatoris tenen conseqüències enormes per a una població que depèn en molts casos de l’economia informal per subsistir: són centenars de milers els veneçolans, per exemple, als quals les quarantenes en països com Colòmbia, Perú o Argentina han forçat a fer un penós camí de tornada al seu país, davant la impossibilitat de guanyar-se un sou o poder pagar lloguers. En molts casos i, malgrat no haver estat els vectors de contagi, se’ls estigmatitza i se’ls acusa de ser els portadors de malalties. Els efectes que les quarantenes tenen en la possibilitat de guanyar-se la vida no afecta només a famílies de refugiats o immigrants: a l’igual que ells, bona part de la població de l’Amèrica Llatina viu de l’economia informal i necessiten poder sortir al carrer per poder menjar. Sense ajudes suficients per subsistir no són pocs els països de la zona que s’estan plantejant reprendre les activitats econòmiques en un moment en què la pandèmia encara no ha arribat al seu pic (o pics).

Per si faltés poc, a més, moltes organitzacions civils d’ajuda i fins i tot serveis mèdics públics han reduït les seves activitats al mínim com a conseqüència de les mesures de confinament. La por a acudir a hospitals o als serveis públics fa que bona part de la població (especialment la indocumentada) demani ajuda mèdica massa tard. La por a la policia i les autoritats encarregades de l’acompliment de quarantenes tampoc és poca cosa.

D’acord amb ACNUR, al menys 167 estats han tancat totalment o parcialment les seves fronteres per contenir la propagació de la Covid-19. 57 no fan cap excepció per a les persones que sol·liciten asil (ACNUR). No hi ha proves que una prohibició dels sol·licitants d’asil millori la salut pública, de fet és probable que sigui contraproduent. Els Estats Units han enviat a Mèxic a 20.000 persones que van intentar arribar al país amb l’excusa de la Covid-19. I en els carregaments de deportats a Mèxic o Guatemala han arribat malalts de Covid-19.

A Europa s’han decidit a obrir fronteres. Espanya obre el 21 (excepte les Illes Balears, que sembla que confirmen el seu status de Lander alemany). Grècia es va avançar i tot just ahir inicià la temporada turística a les seves illes amb la reapertura de l’aeroport de Tessalònica (Atenes ja havia obert abans). Significativament, però, ha estès el confinament en els camps de refugiats de les illes de Lesbos, Chios i Samos, al menys fins al 21 de juny, tot i que no s’han detectat casos. 

Ara, en ple «desfase» europeu, haurem de fer seguiment de tot això. Alguns deien «tota crisi és una oportunitat» (i es mereixen ser codemnats al mateix infern que els fans de Resistiré) i que la pandèmia canviaria el món a millor. De moment, els cotxes han tornat i les mascaretes i els guants passen volant pels carrers camí del mar. Els Estats Units, en plena pandèmia i protestes massives per la mort de George Floyd, han endurit les seves polítiques d’asil i ja no admetran a revisió (quan reobrin les seves fronteres, ara tancades) demandes de persones perseguides per grups terroristes, mares o bandes urbanes, o accions governamentals injustes. A Premià de Mar, sense anar més lluny, grups de veïns s’organitzen per apedregar un edifici ocupat per joves migrats. No sé jo. Aquesta nova normalitat sona a la terrible i vella  que ja coneixíem. 
 

Lali Cambra treballa a Metges Sense Fronteres, on cobreix diversos països d’Àfrica i Sudamèrica. Abans va fer de corresponsal per mitjans estatals a Sudàfrica. Va començar de periodista a Tarragona. 

Temas

Comentarios

Lea También