La Universitat contra la ciència i la saviesa. Mediocres al poder de les aules

El doctor Joan Villarroya és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Aviat es jubilarà, deixant una llarga trajectòria de recerca i docència, i un llegat bibliogràfic que el consagra com un dels màxims experts en la Guerra Civil. Un dia em va dir col·loquialment que estava fart –suavitzo– d’una normativa acadèmica cada cop més carregada de prescripcions informàtiques i d’edició. Va concloure: «Ens treuen temps per pensar i investigar, ens volen convertir en buròcrates».

Es referia a la prepotència de la pedagogia neopositivista –jo l’anomeno així– que dicta normes d’obligat compliment sobre publicacions a revistes científiques, dites «d’impacte», imprescindibles per a l’escalafó de la universitat, i a la quantitat d’aplicatius informàtics que s’han de complimentar cada curs. Les normatives de publicació són pàgines i pàgines amb el logo de les marques més prestigioses: Oxford, Cambridge, Harvard... Manen en la tipografia, els marges, les mil maneres de fer citacions segons que siguin de llibres, revistes consorciades, pàgines web, fan fins i tot numerar les línies... Manen tant que s’ha de pensar cada paraula no per establir significant i significat, què diu i com ho diu, sinó per com s’ha de dir.

El resultat negatiu és triple (com a mínim): no s’entén res, es cedeix el protagonisme a l’anglès en detriment de la creació de saber en la llengua pròpia, i procreen generacions de nous professors universitaris més experts en tècniques de publicació que en allò que publiquen. Poden consultar, per exemple, la pàgina web de la tan prestigiosa National Science Review, de la Universitat d’Oxford. Hi trobaran una normativa de bogeria, i si busquen qualsevol article, comprovaran la proporció eixelebrada entre notes a peu de pàgina i línies del text, etc. M’he mirat a l’atzar un parell d’articles recents. En un, 215 línies, trenta referències que remeten a altres publicacions, quatre figures i tretze quadres. En l’altre, una proporció ben clara: 6.000 paraules, vint pàgines, dues de les quals –el 10 per cent– per a situar les cites: autor, any, títol, editorial, pàgines... I cada cosa amb tipografies diferents.

Fum encriptat

La publicació, a més a més, alimenta una endogàmia de tecnòcrates de competència científica imperceptible que s’associen entre ells per sobrevolar les seves mancances. Mentrestant, al fons del fons, es va engrandint un fals saber similar al de les fake news i en recíproca complicitat: es crea notícia amb descobriments científics diaris que a vegades són anècdotes i que en la majoria dels casos no tenen absolutament cap ressò com a ciències aplicades. Són fum encriptat i el frau de fer passar l’inintel·ligible per intel·ligent.

Però la degradació de la universitat no s’acaba en la dictadura tecnològica: s’acompanya de la manca de dotació econòmica en benefici de les privatitzacions oficials, i de les encobertes a les universitats públiques en forma de màsters caríssims, a vegades amb patrocinis per rentar la cara del patrocinador, i de les retallades de recursos. El professorat associat, un dels estaments perjudicats, aporta a l’Acadèmia la saviesa de l’empirisme professional: metges, advocats, periodistes..., que fan classes afegint l’imprescindible contrast de la pràctica a la teoria. Com que no hi ha calés, es crea el fals associat, que és un transsumpte del fals autònom: expliquen les assignatures llicenciats que no han treballat mai en allò que ensenyen als que voldran treballar-hi. Vaig veure el currículum d’un professor de periodisme que es vantava de la seva experiència professional a La Vanguardia... Com a becari!

Vivers de robots

Les universitats del futur van pel camí del pedregar de ser vivers de robots en forma humana, no caldrà ni metal·litzar-los. Els mediocres al poder de les aules, la Universitat contra la ciència i la saviesa. Algú ha decidit que això havia de ser així, perquè de cara a l’explotació a gran escala que ens farà pobres de solemnitat i deixarà el planeta fet un nyap, convé que no es pensi.

La setmana passada vaig ser a l’acte d’investidura de Joaquim Maria Puyal com a doctor honoris causa per la UAB. Puyal és exactament l’arquetip que conjumina ciència pura i ciència aplicada, brillant per duplicat. Presidia la rectora Margarita Arboix, que és exactament el mateix en el territori de la biologia. Hi havia una generació de grans acadèmics que ja no tornaran, persones que han fet periodisme i que han fet del periodisme ciència de la comunicació, començant pel doctor Miquel de Moragas, que va dictar la laudatio, l’elogi del nou membre de Claustre de l’Autònoma. Mentre escoltava el seu excel·lent discurs, em va venir al cap doctor Joan Villarroya i, amb un punt de tristesa i de ràbia, sentia com els robots començaven a cantar les absoltes dels últims humans pensants abans de retornar l’espècie al mico originari.