La balearització del litoral i la irritació dels residents

Un recent ‘Tema del dia’ en aquest periòdic realitzat per Raúl Cosano posava en evidència la urbanització del litoral a partir de l’informe Costa 16. Segons les dades aportades, l’augment de la població a la franja costanera de la província de Tarragona, entre 1991 i 2011, va ser del 71,50%, i la costa construïda en els seus primers 500 metres des del mar era el 37,12%, unes xifres molt altes, si es té en compte que en el cas de la segona hi ha tot el litoral de l’espai protegit del Delta que fa baixar el percentatge. D’aquesta ocupació desmesurada del litoral acompanyada de la destrucció del seu paisatge natural se’n sol anomenar internacionalment «balearització», un terme que va néixer a partir de l’ocupació massiva de la badia de Palma.

La causa principal de l’ocupació del litoral ha estat tant a Mallorca com a la costa de Tarragona, el turisme. Una activitat que per vendre el seu producte, necessita canviar un paisatge natural per un d’artificial. I, no sempre el canvi resulta avantatjós per bona part de la població resident, i també per aquells turistes que busquen alguna cosa més que el «sun, sea, sex». Molt especialment la cosa s’agreuja quan la transformació ha estat molt destructiva i l’artificialització del paisatge ha esdevingut estèticament maldestre, i per manca d’una bona ordenació urbanística s’ha provocat una massificació humana i un caos circulatori angoixant.

En realitat, els promotors i agents turístics intenten sempre créixer, seguint el model de Richard Butler, que s’inspira en el del cicle de vida d’un producte. Quan una zona turística ha crescut considerablement i s’ha consolidat, sol succeir un estancament que, si no es remeia, pot comportar un declivi de la destinació.

Perquè no succeeixi hi ha d’haver un pla de renovació urbanística i també de la mateixa activitat turística, un rejoveniment. Aleshores l’activitat trística pot continuar augmentant, però posant atenció en el medi natural, l’edificació, l’urbanisme i les atraccions que s’ofereixen; perquè si el remei falla, altre cop hi pot haver un declivi que sigui difícil de parar.

A la nostra costa, Port Aventura ha estat l’element clau per remodelar i millorar l’oferta turística global, i això ha permès que l’anomenat «turisme escombraria» no fes estralls.

Ara bé, si en un espai geogràfic, hi ha molt turisme i, a més massificat; i en aquest territori hi ha altres activitats, l’augment del turisme pot portar a la irritació dels residents seguint el model de G. V. Doxey a partir dels treballs sobre el turisme a les Barbados i al Niàgara.

En una primera etapa el turisme produeix eufòria entre els habitants del lloc. Els visitants són benvinguts, apareixen noves oportunitats de treball, hi ha moviment de diners, i generalment manca planificació urbana i estratègies respecte a la nova activitat. En una segona etapa el turisme esdevé un fet normal, els visitants són l’objectiu per fer negoci, i s’arriba a una certa apatia sobre el turisme per part dels residents. La tercera etapa es caracteritza per l’aparició de molèsties entre la població local provocades pel turisme. És el principi de la saturació, massa gent a les platges, massa gent als passejos i rambles. Els residents comencen a dubtar dels beneficis del turisme i les autoritats en comptes de limitar el creixement el que fan és facilitar la construcció de més infraestructures que possibilitin la circulació, i nous equipaments turístics que provoquen l’aparició de més visitants. Això comportarà creixement, però no desenvolupament.

A l’etapa de les molèsties, li segueix la d’un clar antagonisme dels residents respecte als turistes. Comença a haver-hi irritació i animadversió al turisme. Augmenten els impostos i taxes locals, i també la delinqüència. Sorgeixen nombrosos problemes quotidians que s’atribueixen al turisme. La massificació i el deteriorament dels serveis provoca que molts turistes se sentin enganyats i defraudats, els quals faran propaganda negativa. Les autoritats pensen més a promocionar el lloc per fer front a la mala premsa que no en altres polítiques de reestructuració.

Si la situació persisteix, es pot arribar a una nova etapa de resignació o acceptació, en què les coses han canviat tant i ha passat tant de temps, que la generació adulta s’ha fet vella o ha mort. Els joves no tenen la visió dels primers temps del turisme. Altres activitats econòmiques ja no s’implanten en aquell lloc. Els especialistes en altres temes no turístics, han de canviar de residència. La resignació pot portar també a una vulgarització del destí turístic i a un declivi, especialment si sorgeixen destinacions noves.

Segons aquest model, cada lloc turístic el podríem situar en una etapa diferent i intentar preveure que podria passar en un futur. Realment si la saturació turística, ocupació urbanística del litoral, massificació, pèrdua d’identitat, increment de la delinqüència, ha de ser la conseqüència de l’augment del turisme, malament. Cal pensar-hi, per no arribar a la situació d’irritació. Sabem el que està passant a Barcelona, el que passa a Lloret de Mar, i no seria bo que a la Costa Daurada i a les Terres de l’Ebre augmentessin els elements negatius i que un turisme insostenible comportés l’animadversió dels residents.