Más de Opinion

La batalla de Madrid: Molt més que una lluita de poder

La pandèmia té la trista virtut de posar tràgicament en evi-dència les degradacions polítiques i morals acumulades amb els anys. És el que estem vivint a Madrid d’ençà que va esclatar l’emergència sanitària

Josep Carles Rius

Whatsapp
Josep Carles Rius

Josep Carles Rius

Pasqual Maragall va escriure fa quasi vint anys un article profètic que, com tantes altres vegades, el temps ha acabat confirmant. ‘Madrid se va’ era el titular (El País, 27 de febrer del 2001) i allí vaticinava «la sorpresa que s’emportaran els uniformistes el dia que Espanya els digui a cop d’urna que no és com ells voldrien que fos, que és lliure i diversa, que està feta de singularitats potents i assenyades, capaços d’entendre i de respectar un projecte comú. Comú, no imposat.» Aquesta sorpresa va quallar en la majoria parlamentària de la moció de censura, que va derrocar Rajoy.

La corrupció sistèmica del Partit Popular actuava d’argamassa, però el que prenia forma era l’Espanya «lliure i diversa» enfront de la «uniformista i imposada». Significava la unió dels qui se sentien víctimes del poder centralista, des de catalans a bascos, de gallecs a ‘Teruel existe’. De canaris a valencians.

El dia 1 de juny del 2018, en què va caure Rajoy, es van fer visibles dues maneres d’entendre el país, fins i tot per aquells que ja no creuen en Espanya. El PP va perdre el poder central, però un any després va reconquistar l’Ajuntament de la capital i va retenir la ‘joia de la corona’, la Comunitat de Madrid. El seu laboratori de polítiques neoliberals, la seva gran font de finançament i corrupció, el seu paradís fiscal, l’altaveu conservador davant del nou govern d’esquerres.

És la clau de volta dels populars i per no perdre-la, l’any 2003 van recórrer a la compra de dos diputats del PSOE (el conegut Tamayazo) i ara s’han venut l’ànima a la ultradreta de Vox. Madrid bé val... el que faci falta.

La Comunitat de Madrid està governada pel Partit Popular des del 2003. Durant aquests 17 anys, ha fet d’oposició als governs centrals quan estaven en mans de l’esquerra i s’ha beneficiat de tracte de favor quan manava la dreta (governs d’Aznar i de Rajoy). Tot i que tant el PSOE com el PP si en alguna cosa han coincidit és en apuntalar el model radial, que ha fet de Madrid un pol centrifugador d’energies, inversions i potencialitats.

No s’explica la ‘España vaciada’ sense aquesta macrocefàlia capitalina. El problema ve de lluny. Forma part de la història d’Espanya. Sempre ha estat present la pulsió centralista, fomentada per la concentració a la capital de l’anomenat Deep State, l’Estat profund format per xarxes de complicitats que funcionen en les estructures administratives al marge de qui ocupa el poder democràtic. Una confluència d’interessos als quals es va afegir més que mai el gran poder econòmic, impulsat per les polítiques privatitzadores i el tràfic d’influències de l’època Aznar (1996-2004).

Mentre la Constitució avalava un país gairebé federal, a la pràctica les polítiques reals feien que Madrid concentrés cada vegada més poder, fins a arribar a ser un ‘monstre polític’ les principals víctimes del qual eren, i són, els mateixos ciutadans madrilenys. Un ‘monstre’ que alimenta la injusta identificació d’una elit privilegiada amb el concepte ‘Madrid’, que alguns presenten com a font de tots els mals.

Els madrilenys són víctimes de tants anys de corrupció, d’oblit dels barris obrers, de classisme entre districtes, d’obsessió per privatitzar tots els serveis públics que poden ser font de negoci, començant per la sanitat, de demagògia simplista, del segrest de la ciutat pels interessos dels més privilegiats del país... No són problemes només de Madrid. També aquí ens sonen familiars. Però els dirigents de la Comunitat s’hi han excel·lit.

La pandèmia té la trista virtut de posar tràgicament en evidència les degradacions polítiques i morals acumulades en el temps. És el que estem vivint a Madrid d’ençà que va esclatar la Covid. Decisions propagandístiques, per damunt dels criteris científics; i banderes, moltes banderes, per ocultar una gestió pèssima. Especialment, en el cas d’una assistència sanitària afeblida per anys i anys de retallades i en el tracte a les residències geriàtriques que la Justícia haurà de decidir fins a quin punt és delictiu, però que, sens dubte, fou inhu-mà. Una gestió que contrasta amb la sensatesa de les altres comunitats governades pel PP.

Ho dèiem, el Partit Popular més dur, per la Comunitat de Madrid, està disposat a tot. Fins i tot a jugar amb la vida dels madrilenys. Per això, la batalla de Madrid, que observem amb estupor i vergonya aliena, representa molt més que una lluita política. És el combat de dues formes d’entendre el país, els drets humans, la dignitat. És una batalla cultural en el més ampli sentit de la paraula, en què estan en joc les concepcions dels valors que donen sentit a la vida. I, també, aquella «Espanya lliure i diversa» que anunciava Pasqual Maragall.

Josep Carles Rius, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre 'Periodismo en reconstrucción' (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de La Vanguardia i també ha treballat a el Periódico, entre d'altres mitjans.

Temas

Comentarios

Lea También