La batalla per l'alcaldia de Barcelona ha començat

Josep Maria Ainaud de Lasarte era un historiador, advocat i pedagog català que va morir fa pocs anys. Pertanyia a una bona família de la part alta de Barcelona, aquella que fa frontera amb la Diagonal.

Home de cultura enciclopèdia i gran conversador, quan parlava de política sempre deixava anar una frase que sorprenia els qui no el coneixien: «Des dels inicis del segle (es referia al segle XX) els que han manat a Catalunya sempre han estat amics de casa, tant si parlem de la Dictadura de Primo de Rivera, de la República, de l’etapa franquista o de la Generalitat restaurada».

I tenia raó, les figures claus de la història contemporània i, sobretot, els alcaldes de Barcelona sempre han tingut alguna mena de relació amb les classes benestants de la capital.

No sé què diria ara si sabés que per primera vegada mana al Cap i Casal una senyora anomenada Ada Colau i Baliano, criada al Guinardó, en el si d’una família de quatre germanes i formada en una escola pública primer i una acadèmia de barri després.

Líder del moviment d’afectats per la hipoteca, militant en un partit d’esquerres no socialdemòcrata, és discreta i no fa res per sortir a les revistes com algunes «chicas bien» que passegen modelets per passadissos parlamentaris.

Quan va ser escollida alcaldessa, un conegut líder d’un grup de comunicació de la capital del Reino, avui sortosament passat a millor vida, va proclamar que l’esquerra no convencional havia guanyat a Madrid i a Barcelona, però que ells havien estat de sort perquè la senyora Carmena, encara que militava allà on no li tocava, era de bona família. 

Alguns media barcelonins, sobretot els de caire escrit, fa temps que la tenen en el punt de mira. Un d’ells obre cada dia la secció de local amb una informació negativa sobre la situació de Barcelona i carrega els neulers contra l’alcaldessa i els seus companys de viatge. Tot seguit publica publicitat de pagament del consistori on es diu exactament el contrari. Com que estem en temps de crisi econòmica, sembla que l’ètica d’alguna premsa ha baixat de nivell, ja que ningú es posa vermell.

A un any de les eleccions, totes les forces polítiques municipals s’han conjurat per treure de l’alcaldia de la capital aquesta dona del Guinardó que no freqüenta la part alta ni els seus cenacles i pel que sembla té la culpa, entre altres coses, que Barcelona s’hagi convertit en una plataforma turística inhabitable pels seus ciutadans, que els fons voltors col·lapsin el mercat immobiliari, que els joves no tinguin pis i que els manters facin la competència a les grans botigues.

Hi ha gent que pensava que més tard o més d’hora unionistes i independentistes s’haurien de posar d’acord en alguna cosa, doncs ja l’han trobada: carregar-se la senyora Colau. No em negaran que els qui diuen que faran República s’ajuntin amb C’s i el PP per barrar el pas al tramvia per la Diagonal i no autoritzar les consultes populars per saber què volen els ciutadans.

No he vist mai cap d’aquests regidors de l’oposició, la majoria dels quals disposen de vehicle municipal, utilitzar el transport públic. Tampoc no crec que sàpiguen les peripècies per les quals han de passar els empleats que treballen a l’altra punta de la Diagonal. L’únic que semblen que tenen clar és que aquest sistema no és bo.

Per què? Ningú n’explica les causes, només s’amaguen en raons espúries o incomprensibles com les que fa servir l’Alfred Bosch d’ERC, que el dia que tingui alguna idea sobre què fer a la capital, ja som uns quants que ho celebrarem.

El 2010, l’alcalde Hereu, que era un polític honest, van cavar la seva tomba en intentar fer un referèndum sobre el futur de l’avinguda de la Diagonal. Només van participar en la consulta un 12,4% dels barcelonins, però el lobby de la part alta, amb grans complicitats polítiques i econòmiques, va aconseguir que el 78,4% votés que no.

Ara la cosa es resoldrà més fàcilment: en qüestió d’interessos les forces d’ordre de la dreta i de l’esquerra pensen que val més no fer conyes i oblidar-se de la independència o de la Constitució; l’important és fer fora una poca roba de la Casa de la Vila i que torni «algun amic de casa» encara que parli en «catañol».

Periodista Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.