La bomba pòstuma de Franco. De la postveritat al postperiodisme

El descobriment d’una bomba de la Guerra Civil a la Barceloneta ha generat tal cadena de postveritat, que el resultat el dia d’avui ja és més el d’una novel·la. Títol: La bomba pòstuma de Franco.

Si entenem la postveritat com la tergiversació dels fets objectivables, altrament, com un eufemisme del concepte ancestral «mentida», el tema en qüestió és paradigmàtic. El sector de l’independentisme que es mira la realitat des d’una postveritat republicana, hi ha vist la traducció al català actual de la conspiració judeomaçònica. Troba l’artefacte un guàrdia civil, arquetip «piolín» associat, quan resulta que l’àrea submarina d’autes l’havien pentinada tots els operatius de seguretat precedents en no sé quantes ocasions. Molt especialment en les batudes preolímpiques que, efectivament, van dragar els mars i van observar els cels amb drons abans que els artefactes es compressin a MediaMarkt-yo-no-soy-tonto.

Seguint el fil de la novel·la, magnífica excusa per plantar l’Armada espanyola al davant de la costa catalana i de passada recordar els bombardejos del Crucero Canarias, a més a més dels que van fer per aire els Savoia italians i els Heinkel i Junker alemanys. Ara, Franco bombardeja els separatistes emulant la mòmia del Cid Campeador contra els almoràvits. El desallotjament de la platja de Sant Sebastià en l’augustal canícula, complementa el sabotatge a la seguretat comtal en els seus moments més qüestionats, quan Barcelona sembla Tombstone, el regidor Batlle, el xèrif Wyatt Earp, el conseller Buch, Doc Holliday i els manters la banda dels Clanton.

El desallotjament de la platja de Sant Sebastià complementa el sabotatge a la seguretat comtal en els seus moments més qüestionats

L’Armada ja havia estat objecte d’injust escarni pel suposat mal càlcul del patruller Audaz en dirigir-se al port de Lampedusa, al qual no pot atracar, com si de cara a la missió encomanada de traslladar els migrants rescatats per l’Open Arms no n’hi hagués prou amb un normal servei de barquejar des del fondeig. Sense deixar l’Armada, però a sensu contrario, on sembla que sí que pot haver-hi un error de molt de calat és, dit en tota propietat, en no atribuir a un mal càlcul de calat l’encallament del Cazaminas Turia que va anar a recuperar les restes del pilot i el buc de l’avió que es va estavellar davant les costes del Mar Menor. Un marí qualificat, amb tota la tecnologia ecosonda de què disposa, no hauria de fer aquestes marrades. En aquest cas, la postveritat ha maquillat el bunyol dient que això és habitual i traient ferro a la imperícia en un cos militar en què s’esmerça molt diner públic i una propaganda forassenyada.

Postveritat majúscula, també en aquest final d’agost tan edificant, l’atribució per part del Govern de l’alliberament de París dels nazis a soldats espanyols, obviant que eren republicans i que, tècnicament parlant, si els hagués agafat l’enemic els hauria etiquetat d’apàtrides. I arran d’això, encara és més gruixut negar que Franco era aliat de Hitler i Mussolini o equiparar els llaços grocs a les esvàstiques.

Postveritat majúscula, també  l’atribució per part del Govern de l’alliberament de París dels nazis a soldats espanyols

La postveritat campa en la política i segurament, amb el concurs del safareig del Twitter, ha arribat per a no marxar. El president dels Estats Units és un expert en construir realitats virtuals i un «model» mundial. En la intersecció de realitats líquides dels vasos comunicants de la política i el periodisme, aflora també un postperiodisme que desafia la realitat. Aquest supòsit és doblement greu, si més no perquè als polítics, com als acusats dels tribunals, se’ls permet mentir, però als periodistes, que equivalen als testimonis, no.

Un exemple ben innocu, per acabar amb un tema potser menor si el posem al costat de negar el canvi climàtic, i que ens pot permetre la rialla. La Vanguardia ha publicat un reportatge titulat «El clave que tal vez Bach se sentó a tocar», amb una primera frase que culmina el postperiodisme: «especular es gratis». A compte d’una peça que s’exhibeix al Museu de la Música de Barcelona i només a partir que la venia una botiga d’Hamburg en un moment en què Bach era a la ciutat. Embolica que fa fort. Keyboards: tal vez, probabilidades, imaginar, suponer, habría, probablemente, acaso, proyectar, posible, pudo, de ser cierto.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.