La caiguda dels baluards

Els que som grans, per uns som respectats, per altres admirats però per molts som vistos amb rialletes sornegueres i, sota barba, aparentem com quelcom del passat. Sí que poden creure en la feina feta, la constància, les petjades, la teva experiència i, fins i tot, alguns poden admirar allò que tu has donat a la societat i la tasca que encara avui realitzes. Sí... però els anys passen i les coses canvien. Són els altres que, equivocadament o no, els qui t’han d’assignar la valoració correcta.

Quan la vida va tan de pressa, és quan et poses a pensar que el món avança amb més fermesa que tu mateix. Tu vols córrer, vols avançar, però les cames, els preconceptes morals i, moltes vegades, el mateix cervell, et deixen irremissiblement enrere i ja no pots combatre amb la rapidesa de la vida que t’envolta. I únicament ens queda l’experiència i posar al servei de la societat allò que limitadament encara podem aportar. I cal entendre que encara estem a temps de poder donar i significar-nos amb molta força gràcies a la nostra excel·lència.

I això esdevé igualment en el món de la política. Hi ha una vella i una nova política i la nova és la de voler estar al costat del poble per atendre les necessitats de la societat. Hi ha polítics molt significats que quan han arribat al cim, el seu orgull els ha ennuvolat el cervell i ara se serveixen a ells mateixos i marxen de cul a les necessitats que el poble els reclama. Que equivocats estan alguns polítics! Podrien continuar servint des d’un segon pla, ja que la seva experiència és molta, i encara estant a temps de poder seguir donant.

A Catalunya tenim un gran polític que es resisteix a deixar la política. I tot perquè ha estat un autèntic fenomen, i la seva trajectòria així ho demostra; es tracta de Duran i Lleida. Però els anys passen i les polítiques que en moments anteriors serviren, ara han quedat obsoletes. Ell, obstinat, tira endavant contra la voluntat dels propis i dels aliens i, fins i tot, pensa continuar fundant una nova alternativa política. No; el seu problema no són els altres, és ell mateix.. Ell representa la política antiga i la gent reclama la nova política.

I quelcom semblant ho tenim a Espanya. Rajoy, que va guanyar les eleccions generals amb una força sensacional i dominava la política espanyola des dels ajuntaments, diputacions i autonomies, ara li ha sonat la criada replicaire. Actuar amb el seus i contra els seus aplicant polítiques d’imposició, de manca de diàleg, salvant els opulents i no voler afluixar gens ni gota per a l’ajuda als més necessitats, amagant la corrupció i voler governar sense admetre cap error propi i només denunciant els contraris. Tot això l’ha emmarcat dins d’un quadre on no apareix al mig sinó a un dels costat i, per a més inri, de cap per avall. La gent ha dit prou; i gràcies que el seu partit té una gran implantació, això encara li ha donat força de resistència davant de les eleccions. Però els seus, que interiorment no estaven gens d’acord amb la seva postura, un cop s’han adonat dels resultats, fugen i fugiran a marxa feta, tant com els mateixos vots. Només la seva tossuderia el pot obstinar en no veure que el quadre de la seva figura és lateral i està de cap per avall, i l’arbre del davant impedeix la visió del bosc de l’horitzó. Els problemes s’han de resoldre tot seguit i mai no s’han de deixar enquistar. Si els deixes caminar solts, cada dia s’embruten més.

Tot això ha donat pas a una nova manera de veure les coses i els resultats electorals així ho han manifestat, a Catalunya i a Espanya. Molts barons cauran i grans baluards també, però altres de nous arribaran per regenerar les formes de fer que han quedat obsoletes. Els partits antics es refaran des de la base. Vivim en una democràcia i gràcies a ella s’hauran castigat els tics autocràtics. Hem passat una crisi, potser per allò de creure’ns el que no som, perquè el temps no passa, i no mesurar correctament els resultats de la balança. Bufen aires nous i el seny es refarà entre els nous polítics que hauran de prioritzar la necessitat d’estar al costat del poble, treballar pel poble, i, sobretot, viure i deixar viure.

Els moviments han començat i els baluards, si s’autoanalitzen profundament, han sucumbit. I si es mantenen seguiran caient al precipici de l’autosatisfacció. Ara toca donar pas a nous personatges i construir noves perspectives. Espanya i Catalunya tornaran a funcionar. Passarem una pujada i arribarà una normalitat. La vida, com la política i la història, així ens ho demostra, és un pèndul.