La capital de la genteta o com l'ésser humà té una rara tendència a la degeneració

Des de fa dies Barcelona és un formiguer de mítings polítics, tot i que no se’ls pot titllar de míting. En diuen actes, col·loquis, xerrades i altres eufemismes ximples amb la finalitat que la Junta Electoral Central, tan tristament notòria en els darrers dies, no ho comptabilitzi com una clara petició de vot. Feta la llei, feta la trampa.

En aquests «no mítings» s’hi barreja la campanya per a les eleccions generals espanyoles i les municipals. Em centraré en aquestes darreres perquè justament és on es fa la veritable Política, és a dir, el govern de la Polis, allà on cal bregar de valent, sovint sense suports dels propis companys de llista, enfrontant-se amb els problemes de cara i, amb freqüència, acabant sent malvist pels convilatans.

Això en el cas de pobles petits. En el cas de la capital de Catalunya la qüestió pren un altre caire. Aquí, la batalla és profundament partidista i els elements i problemes quotidians queden sempre en un segon pla.

Barcelona, en pocs anys, ha passat de ser una possible capital de primer ordre a l’estil de París o Milà, a una ciutat feréstega plena de genteta egoista, la majoria de baixa estofa. Una mena de Port Aventura destinat a la «turistada» barata típica de Salou o de Lloret.

En quatre anys de mal govern municipal de Madam Colau, hem hagut de suportar tota mena de despropòsits, potser no tan esperpèntics com els Jocs Mediterranis que vau haver de patir a Tarragona, però d’una considerable deixadesa i, per què no dir-ho: malignitat.

La política Colau antisistema, ecologista i defensora dels més febles, només és fum.

Les denúncies per furts i robatoris, abusos i violacions, cada dia van en augment. Captaires i rodamóns agressius, sorolls de nit amb gent de festa interminable i la Guàrdia Urbana en una inacció delirant. Nens, majoritàriament immigrants, no cal amagar-ho, esnifant cola pels carrers i sense que ningú se’n preocupi. Bandes mafioses que fan i desfan amb total impunitat, cosa que observen els veïns però, curiosament, ningú més.

La ciutat està bruta. Des de fa un parell de mesos hi ha més brigades de neteja que mai, però només deu ser una casualitat. Quan fa temps que no plou, la catipén de pixats de gos (i d’humans) és insofrible. Els ciclistes són incívics. Els dels patinets elèctrics, molt més. La gent ha esdevingut mal educada, incloses persones grans que han decidit enfilar-se a l’hàbit de les males maneres. És el «bé jo, bé tothom».

Barcelona, tal com mostren tots els indicadors, és el lloc de l’Estat on més s’han apujat els preus de l’habitatge (tant de compra com de lloguer). Barcelonins de tota la vida han estat foragitats a causa de la bombolla dels pisos turístics descontrolats que la senyora alcaldessa va dir que regularia.

Madam Colau va passar de dir que tancaria el Mobile World Congress, perquè no era sostenible, a no posar en marxa cap mesura contra alts nivells de pol·lució de l’aire que es va sobrepassar amb escreix durant la setmana del Congrés de Mòbils. A més, ni tan sols es va avisar la població.

Barcelona fa temps que fa fàstic en molts sentits i, després de quatre anys, Madam Colau ha empitjorat la situació. Tanmateix, hi haurà gent que la tornarà a votar. I recordem que sense cap mena d’escrúpol es va aprofitar de les mentides que les clavegueres de l’Estat van publicar sobre uns presumptes comptes suïssos de Xavier Trias. En va fer bandera en mítings, encara que digui que no. L’hemeroteca fa molt de mal.
És tan gran l’amor que li professen que fins i tot la diputada Elisenda Alemany, de Catalunya En Comú Podem, que fins fa quatre dies considerava Ada Colau un referent, ara lluita per fer-la fora de la cadira anant com a segona de la llista d’ERC. 

Tanmateix, ella va passant de puntetes davant de qualsevol tema conflictiu amb mitges rialletes, tòpics i parauletes buides de contingut.
Qui manarà la capital d’un país que encara no ho és del tot? No es pot saber. Com de costum, l’experiència ens diu que en tots els àmbits de la vida, i sobretot en la política, normalment sempre se surt del foc per caure a les brases.

Jaume Nolla és periodista i radiofonista de vocació. Treballa actualment a l’emissora històrica Ràdio Associació de Catalunya, en el seu canal anomenat RAC1, a banda d’altres mitjans escrits. Guionista del Sr. Marcel·lí Virgili, amb qui ha publicat un parell de llibres, tres pròlegs i col·laboracions al ‘Calendari de l’Ermità’.