La cara oculta de la medicina. La màgia de l'anestèsia

L’anestesiologia estudia científicament el dolor. Per fortuna
avui hi ha clíniques del dolor i s’avança en tècniques de tractament.
El dolor es cura i millora de quina manera les condicions de vida

02 febrero 2020 20:30 | Actualizado a 03 febrero 2020 10:25
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Els avenços de la medicina van molt lligats als progressos en l’anestesiologia. No haurien estat possibles tants miracles quirúrgics de trasplantaments múltiples o exploracions per endoscòpia, sense una anestèsia de qualitat, curta o llarga. Però a efectes de notorietat, queden en la tinta mediàtica els cirurgians i els especialistes, però queden al tinter els anestesistes. Pocs parlen dels anestesistes, gairebé ni els seus propis col·legues.

L’anestesiologia és una especialitat universitària de quatre anys, que segueixen als altres sis de la carrera de medicina, de les més llargues i difícils, i constitueix un dels serveis indispensables de la clínica: si no passes proves i visita prèvia de l’anestesista i signes la seva paperassa, no t’operen. S’encarreguen no només del que popularment es coneix com ‘adormir-te’, sinó també de la reanimació posterior i d’evitar i apaivagar el dolor, amb esment dels dolors de part, deixant enrere la cita bíblica «donaràs a llum enmig de dolors» per aconseguir, ja de fa anys i gràcies a l’epidural, un cent per cent de parts sense dolor de la mare i un benestar del nadó.

El guariment del dolor és a la prehistòria de la medicina, quan es podia parlar amb propietat de la màgia de l’anestesista. Es considera el principi inicial del codi deontològic més antic la sentència «primum non nocere», «el primer és no fer mal», que s’atribueix al grec Hipòcrates però que és més probable que fos de Galé, metge dels emperadors Marc Aureli i Còmmode (Richard Harris i Joaquin Phoenix a Gladiator), i el nom de Galé avui en dia és una metonímia del concepte ‘metge’. Doncs és a l’anestesiologia on s’estudia científicament el dolor, i per fortuna avui hi ha clíniques del dolor i s’avança en tècniques de tractament. El dolor es cura i millora de quina manera les condicions de vida, només cal normalitzar que s’ha d’anar al metge que el sap tractar.

Des d’aquells temps que serien immemorials sense la historiografia i... el cinema, les ciències de l’algèsia –així anomenen el dolor al diccionari clínic– han evolucionat en fàrmacs i tècniques. El salt de les infusions d’escorça de salze a l’aspirina és als annals de la màgia que esdevé ciència i que encara creix exponencialment quan l’ajuda la tecnologia, i passen del microscopi de taula a l’accelerador de partícules. Com, si no, sense tots aquests avenços, es podrien practicar complexíssimes operacions de divuit hores!

L’analgèsia és, doncs, una part important de les funcions de l’anestesista, al costat de la sedació i la inducció del son en els temps i les proporcions que determini la necessitat quirúrgica, i es parlarà, amb més o menys propietat, d’anestèsia general, local o bloqueig. M’explica tot això el doctor Néstor Jarma, cap clínic d’Anestesiologia de la Xarxa Sanitària Santa Tecla, on l’acredita una experiència de trenta-dos anys d’una praxi mèdica que, a més a més, li ve de família, perquè el seu pare ja era anestesista.

El doctor Jarma parla amb passió de la seva delicada feina. Amb passió i molt més: coneixements, el polsim d’humor que regala la cultura i frases ben construïdes; que li agrada llegir, ho delata el llibre que porta a la butxaca de la bata blanca, sempre n’hi té un per acompanyar-lo en les pauses que les guàrdies li permeten penjar els hàbits verds una estona. M’explica duríssims treballs anteriors al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), amb pacients crítics per accidents greus amb múltiples traumatismes i complicades intervencions a la sala d’operacions, per exemple alguns embarassos ectòpics.

És natural –afirma, comprensiu– que la gent tingui una certa prevenció a l’anestèsia, perquè perdre la consciència fa evidentment un respecte. Però la mortalitat per problemes de l’anestèsia ha caigut en picat, no som tampoc als temps de cloroforms i èters, i encoratja els pacients que estiguin tranquils, confiïn en els professionals, sàpiguen que estan en bones mans, que a més a més estan preparadíssims per administrar els recursos d’última generació dels principis actius dels medicaments que maneguen, que són delicats i imposen, però que ells tenen la màxima capacitació per prescriure: els hipnòtics i opiacis, els analgèsics, els relaxants musculars, les benzodiazepines... Paraules majors.

No, ningú no parla dels anestesistes, i tampoc jo ho vaig fer en la meva crònica de la llitera estant. Amb aquest article modestament els rescabalo aquella absència, i reflexiono sobre quantes coses queden extramurs del periodisme i tanmateix a vegades són més interessants que algunes altres que hi surten fins i tot massa. La gran novel·la de Jesús Fernández Santos tenia raó: «Extramuros la luna se detuvo».

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Comentarios
Multimedia Diari