La carta nàutica. Un pont entre la Constitució i la Immaculada

Necessitat de posar-se al dia. La Constitució ha envellit intrínsecament perquè va servir per sortir de la dictadura en blanc i negre i biològicament perquè la majoria del cens electoral actual no la va votar 

06 diciembre 2017 15:58 | Actualizado a 08 diciembre 2017 12:35
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Els marins aprecien amb gran valor les cartes nàutiques, que estableixen la ruta amb precisió. Per tal que això sigui efectiu, les cartes nàutiques es renoven amb molta dinàmica, es posen al dia.

La Constitució espanyola que es commemora avui rep, com totes les constitucions, el tractament protocol·lari de ‘carta magna’, la gran llei de lleis, però avui en dia seria més oportú l’apel·latiu de ‘carta nàutica’.

La Constitució celebra el seu trenta-novè aniversari en estat de necessitat de posar-se al dia, que el tràmit parlamentari que s’inicia culmini potser l’any vinent, per quadrar el quarantenni.

Hi ha prou factors de modificació de costes i sondes, abalisaments i senyals, que n’aconsellen l’actualització. Invocant per començar el Codi Civil de 1889, peça jurídica de màxima resistència a l’obsolescència programada, precisament perquè convida a la interpretació de les lleis segons les coordenades de longitud espai i latitud temps.

La Constitució ha envellit. Intrínsecament, en ella mateixa, perquè va servir per sortir de la dictadura en blanc i negre i emetre en els plurals colors de la democràcia, però és dubtós tanmateix que serveixi per encarar un segle XXI que ha deixat el XX gairebé a la prehistòria: el tempo tecnològic i digital avança amb un moviment uniformement accelerat.

Però la Constitució ha envellit biològicament perquè la majoria del cens electoral actual no la va votar i els més joves l’ubiquen més o menys al costat de la ‘Pepa’ (Cádiz, 1812).

Molt litigada

Un tercer factor que suma els dos anteriors és l’activitat full time del Tribunal Constitucional: quan una llei és molt litigada es posa en qüestió ella mateixa, i per acabar d’embolicar la troca, a tan alta magistratura li han eixamplat les competències.

Un exemple més que simbòlic de la seva hiperactivitat van ser les retallades a l’Estatut de 2006, que havia estat votat pel 88,8% del Parlament de Catalunya, pel Senat i plebiscitat per un referèndum legal amb el 73,9% de vots afirmatius. Allà va començar la desafecció i hi romanem.

La fragilitat temporal de la festa política de la Constitució contrasta amb la perdurabilitat de la festa religiosa de demà passat, el sant de les Conxites (de l’italià concepta, Maria concepta sine peccato) i arrodoneix un dels ponts més apreciats del calendari laboral, amb la bestreta de l’hivern obrint temporades d’esquí.

Les festivitats relatives a la Mare de Déu van més enllà dels qui les celebren des de la fe, atès el gran patrimoni artístic que les ha embellides, de la pintura i l’escultura fins a la música i d’una manera singular en la part del Credo.

Una oració antiquíssima que té el moment místic de l’encarnació, «et incarnatus est», banda sonora del Nadal que s’atansa i que la música ha predicat molt millor que tantes prèdiques més voluntarioses que teològiques. M’acullo només per començar a la jurisprudència estètica de Bach (Missa en si menor), Mozart (Missa de la Coronació) i Beethoven (Missa Solemnis).

Les cartes nàutiques, sobretot les antigues, tenen també valor artístic, per acabar amb el mar que ha començat. Una de les etimologies de Maria la fa significar des de l’hebreu ‘llum sobre el mar’, del qual se’n deriva la Stella Maris que és advocació generalitzada i que dóna nom a l’apostolat del mar, molt reconegut i estimat a Tarragona per la seva generosa tasca social.

A Barcelona tenim la grandiosa Santa Maria del Mar i la petita però preciosa capella d’en Marcús, romànic de principis del XII, que venera la Mare de Déu de la Guia, «nosa señora da Guía, guía ós homes do mar», diu una cançó tradicional gallega. I l’enclavament medieval i carregat de carisma de Les Saintes-Maries-de-la-Mer, a La Camarga... les barques del qual va pintar Van Gogh, amb fons groc.

 

Periodista
Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.

Comentarios
Multimedia Diari