La ciutat dels despropòsits

Aquesta ciutat, Tarragona, és la dels despropòsits. Segons el diccionari, despropòsit és una dita o feta inconvenient, sense sentit. I a Tarragona passen moltes coses que no tenen sentit o que tenen una intencionalitat desconeguda. Com a primera providència s’ha de dir que la corporació municipal actual no és la responsable de molts dels problemas que té Tarragona. Resulta molt fàcil culpar l’ajuntament dels mals que pateix la ciutat, però, en part, aquest no és el cas.

Els problemes de Tarragona venen de lluny. No és una cosa d’ara. Passa el temps i, tard o d’hora, s’ha de pagar la factura de la incúria o la passivitat. No es pot criticar, per exemple, que a Castelló hi hagi un aeroport sense avions quan aquí hi ha una presó sense interns o un pàrquing sense vehicles o una piscina del complex Sant Jordi totalment desapareguda. Per si no n’hi havia prou, ara torna a sortir el problema de la Savinosa. Ara resulta que els arquitectes són els responsables del retard en l’execució d’un estudi tècnic sobre la finca. Encara falten més estudis sobre la Savinosa, a més dels que ja hi ha als calaixos de la Diputació? Quants informes s’han fet –i s’han pagat- sobre l’antic sanatori? Ara caldrà esperar les eleccions perquè el nou equip de govern de la Diputació sàpiga aprovar aquesta assignatura pendent que, des de fa anys, la corporació intercomarcal té amb la ciutat.

Una ciutat que està preocupada, naturalment, pels problemas de la xarxa ferroviària i que es planteja sortir al carrer per a protestar. Però, perquè no s’ha sortit ja al carrer per denunciar l’abandonament del teatre romà o de la necròpolis paleocristiana? Quants anys han passat, també, des que es va presentar el projecte de la façana marítima? Fins i tot, un conegut i honorable conseller del govern tripartit va signar uns papers de compromís amb l’ajuntament, uns papers que, segons es veu, van quedar mullats.

Tarragona és la ciutat dels grans edificis abandonats: les naus de la Tabacalera, el Banc d’Espanya, la caserna de la Guàrdia Civil, l’antic edifici de l’Autoritat Portuària que, segon sembla, serà la seu dels jocs del 2017 o la ciutat residencial, complex que, segons s’ha dit, s’hauria d’enderrocar perquè és una herència franquista. Segons aquest argument, el mateix s’hauria de fer amb la refineria o el Complex Educatiu i, a la vegada, retornar la declaració de Patrimoni de la Humanitat, signada pel rector més jove d’una universitat franquista, el senyor Mayor Zaragoza, qui, en temps de la UCD, va venir a Tarragona a vendre l’aplicació d’una espècie de mancomunitat catalana. El que s’ha enderrocat és el restaurant del Fortí de la Reina que, junt amb el Fortí de Sant Jordi, formen ara dos forats negres a la mateixa façana marítima.

La ciutat arrossega problemes que requereixen actuacions a molts diferents nivells des de l’àmbit municipal i de la mateixa societat civil. La ciutadania hauria de reclamar actuacions valentes i per damunt dels interessos partidistes. Però el problema és que aquesta ciutadania es conforma amb promeses virtuals. I per promeses, les que vindran ara amb les eleccions. Desinteressadament, ofereixo als partits polítics algunes propostes que, segur, figuraran en els programaes electorals. Així, es tornarà a parlar del tramvia, el TramCamp; l’ascensor des del Balcó del Mediterrani a la platja del Miracle; un centre d’investigació marina al Fortí de Sant Jordi; el museu de la química al Banc d’Espanya; el desviament de la línia fèrria i la construcció d’una estació al voltant de la Plaça Imperial Tarraco; una nova estació marítima per acollir el gran nombre de creuers que arribaran al port…

Són idees que, entre d’altres, segurament, sortiran durant la campanya de les próximes eleccions municipals. Però no és això. Això són promeses electorals. Tarragona ha de superar el seu cofoisme i ha d’anar a la recerca d’un horitzó más ampli, d’acord amb les seves possibilitats reals que, a vegades, no sintonitzen amb els somnis d’un localisme desnortat.

I, per damunt de tot, hi ha, amatents, les famílies. A Tarragona hi ha les famílies, més o menys benestants, que representen la ciutat conservadora. Unes famílies que pasen d’un règim a l’altre sense cap problema ètic. Són les famílies tradicionals que vigilen el suposat bon ordre ciutadà. D’alguna manera, representen el concepte tòpic de la “famiglia” italiana. A Tarragona també hi ha l’esperit de les famílies que es passeja pel cel de la ciutat. Però aquesta és una altra història…