Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La ciutat tràgica o: com la història es repeteix, encara que no de la mateixa manera

Manto de monja i vestit de senyora. Així és com el gran poeta Joan Maragall veu Barcelona els dies de pau, i com arran d’aquesta supèrbia moral no s’adona dels mals que la sotgen.

Jaume Nolla

Whatsapp
Jaume Nolla

Jaume Nolla

En aquests moments, tot Barcelona és pràcticament el Far West. Un dia vostè vindrà a passejar per la capital de Catalunya i probablement tot serà una bassa d’oli, però el percentatge que n’hi passi una de desagradable ha augmentat perillosament.
Fa mesos que diverses entitats veïnals reclamen mesures més dràstiques i més presència policial al carrer per mirar d’aturar una espiral que ha anat creixent subtilment en els darrers anys. La resposta, fins al moment, és ridícula.

Amb la desorientació ideològica imperant, es confon llibertat i solidaritat amb un campi qui pugui i en una impostura que va néixer el juny del 2017 quan el Tribunal Suprem (d’infausta existència) va decidir que el delinqüent reincident, sempre que el furt no passés de 400 euros, ja no fos considerat un delicte greu; pagant una multa (inferior a allò que s’ha robat) se’n podia anar cap a casa. Bé, cap a casa no, tornava a delinquir immediatament. El més curiós és que en un tres i no res hem passat del lladregot puntual a un crim organitzat que actua impunement.

Amb la desorientació ideològica imperant, es confon llibertat i solidaritat amb el campi qui pugui 

Ara, fiscals, la mateixa alcaldessa que viu en un món de fantasia, el conseller d’interior i diversos estaments policials demanen a correcuita que tornin a canviar la llei. D’això se’n diu: quan fou mort el combregaren.

Tots els cossos policials ja es van queixar en el seu moment que el canvi penal era terrorífic, però ningú no va moure un dit. Per arrodonir el disbarat, només ens faltava sentir les santes penques de la segona tinenta d’alcalde, Janet Sanz, dient que no identificava en «el seu entorn» una percepció més gran d’inseguretat.

És curiós com tot un grup de polítics dits d’esquerres just en tenir el poder, el seu entorn canvia misteriosament i ja no són conscients del que viu la gent del carrer amb qui suposadament van de bracet.

On viuen tota aquesta gent de l’ajuntament? No veuen l’incivisme i la inseguretat del carrer? Gent defecant pels fanals, cridant i fent soroll tota la nit, baralles de bandes, venda i consum de drogues obertament arreu, 370 furts i robatoris diaris, 40 dels quals són extremadament violents, amb ús d’armes incloses, tant a turistes com a barcelonins... on paren les autoritats? Per no parlar dels casos d’agressions (un amb agreujant de mort) de personal diplomàtic a Barcelona. Cosa que no passa enlloc més del territori espanyol, curiosament.

Parlem clar: l’augment de la inseguretat a Barcelona no és pas casual. De la mateixa manera que no és casual la gran quantitat d’immigració que arriba sense control de cap mena.

Quan Maragall i altres persones que van viure la Setmana Tràgica (per posar un exemple) expliquen com no es va entendre mai que de cop i volta, el que era una vaga contra la lleva de reservistes per a la guerra de Melilla el 1909, en poques hores es va convertir en una insurrecció incontrolada que cremava convents i construïen barricades per a fer una revolució de no se sap exactament quin caire.

L’augment de la inseguretat a Barcelona no és pas casual. Com també ho és la quantitat d’immigració que arriba sense control de cap mena

Ningú, ni els convocants de la vaga, van saber d’on sortien tota aquella turba multa; i el curiós és que les autoritats, primer es van destacar per la inacció, i després, per una violència repressiva extrema. Que és el més probable que, d’una altra manera acabi passant a Barcelona, ja que la policia espanyola ha demanat desplegar-se per la ciutat davant la inseguretat, que molts comencen a dir que ha estat expressament provocada.

Creem el problema, i davant la ineptitud de les autoritats d’una banda, les lleis que també des de Madrid van decidir canviar just l’any 2017 (recorden que era l’any que vam fer un referèndum?), i els pocs efectius policials a Catalunya (fins a la darrera promoció d’aquest passat mes de juny, feia set anys que no s’havien pogut ampliar els cossos de Mossos i guàrdies urbans) tot sembla congriar la tempesta perfecta amb la finalitat de tornar a controlar el territori des de la capital del «Reino».

Em podeu titllar de conspiranoic, però com que no és el primer cop que passen circumstàncies semblants a Barcelona, doncs ja se sap: gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou.

Temas

Comentarios

Lea También