La clau de bastir un bon guió. Com aconseguir enganxar l’espectador

És difícil escriure la història de l’antiga Roma sent un emperador romà, un esclau cristià o un bàrbar disposat a anihilar qualsevol rastre d’ordre establert. 

Quan els protagonistes relaten les seves vivències només poden aspirar a redactar una crònica personal d’allò que succeeix, però que mai es podrà convertir en història per una qüestió ben simple, la distància, la mirada global que ho abasta tot i que té tots els elements que li permeten ajuntar el desenllaç amb tots els factors que l’han provocat.

Un material, que primer eren cròniques escrites i relats orals i que s’ha anat complementant amb llibres, fotografies o vídeos i que potser algun dia també tindrà en compte les sèries de ficció, una eina meravellosa per entendre el present i, que, per tant, també poden ser útils d’aquí a uns anys, per copsar el passat. 

Si no es vol dedicar a la ficció política, Puigdemont té futur a les sèries de terror

En aquest sentit, el cert és que un dels elements fonamentals i clau, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha demostrat dues grans virtuts que el dia que abandoni la política (desitjo que de grat i no per la força de tiranies interessades) li poden servir per desenvolupar un ofici interessant i lligat a la seva feina de periodista: el poden convertir en una peça cobejada en qualsevol equip de guionistes de ficció. 

Em fa l’efecte que mai, almenys jo no ho recordo, hi ha hagut tanta gent enganxada a l’aparell de televisió esperant  esdeveniments que, al cap de cinc minuts, es giraven com un mitjó. 

Em confesso des de petit un addicte a la petita pantalla, però mai com ara m’he sentit abduït amb aquesta força. Cap sèrie, cap pel·lícula, cap història ha aconseguit mai que el consum d’hores de televisió es disparin d’aquesta manera i amb aquest neguit, amb aquest desig d’avançar, de passar pàgina com si estiguessis llegint un thriller magnètic i absorbent. 

Els girs argumentals se succeeixen amb un ritme frenètic i fan que els guionistes professionals de sèries com El ala oeste de la Casa Blanca, Political Animals, The Wire, House of Cards o Borgen, quedin com uns autèntics principiants a l’hora de teixir els budells del poder i d’una pugna que se segueix amb l’ai al cor, amb una tensió i un interès fora mida. 

El president ha fet sortir a la llum una insòlita quantitat de ‘zombis’ polítics

I això, no es pot negar, és un gran mèrit, però no és l’únic. Si no es vol dedicar a la ficció política, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, té també un gran futur en un altre camp molt de moda: les sèries de terror. 

En aquests mesos d’encapçalar el Procés ha aconseguit fer sortir a la llum una insòlita quantitat de ‘zombis’ polítics que deixarien The Walking Dead a l’alçada conceptual de Bambi. 
Per donar-li la rèplica, posar-li el dit a l’ull, vomitar bilis o directament insultar-lo, ha aconseguit que tornem a veure en estat d’irritació absoluta personatges com José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Alfonso Guerra, Josep Borrell, Mario Vargas Llosa, Antonio Tejero o que gent com Miquel Iceta, que fa dos dies cridava com un posseït allò del «Pedro (en al·lusió a Pedro Sánchez), líbranos de Mariano Rajoy y del Partido Popular», es fes selfies com una simpàtica mascota somrient al costat de la plana major d’aquest partit que fins fa no res volia anorrear.  

Un bon guionista val un imperi (o una república), sens dubte!