Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La cosa monstruosa. O quan vagi mal dades, no us vull sentir

No fiqueu tots els ous al mateix cistell. L’expressió que tot economista recomana insistentment a empresaris i inversors. Tanmateix, la temptació al diner ràpid i fàcil sempre guanya

Jaume Nolla i Martí

Whatsapp

És del tot recomanable llegir les Memò-ries polítiques d’en Claudi Ametlla (1883-1968), polític i periodista fill de Sarral. No pas únicament pel seu ideari (gran catalanista, demòcrata convençut, partidari de l’ordre, laic, però no anticlerical, etc.), sinó per la seva prosa rica, mengívola, un punt sorneguera i literàriament esplèndida. A més, tot allò que hi descriu té una música que tots aquells que som del Camp i la Conca hi trobarem les flaires i els tons de les nostres essències i maneres de ser.

Del pensament polític d’en Claudi Ametlla, només no hi combrego en una qüestió. La seva manca de fe en la independència de Catalunya. Diu: «Jo no era ni sóc separatista, solució que sempre he tingut desgraciadament per impossible» (observeu l’adverbi, fet servir a causa del pes del realisme de l’època, però estic convençut que si fos ara, en seria). Sigui com sigui, Ametlla és indispensable. I avui en vull recalcar una frase extraordinària del començament de les seves Memòries (publicades el 1963): «El turista, aquesta novetat monstruosa del nostre temps». A la frase no li cal cap més explicació, puix per desgràcia tots hem de patir aquesta mena de turisme que s’ha anat conreant a casa nostra. El turista-rata. Aquest depredador que ens visita sense saber ni on para, àvid per consumir festa interminable a cost mínim, que fins i tot menysprea l’indígena, és més, et fita com si fossis un esgarriacries de l’oci que només ell mereix.

Al capdavall, siguem sincers tots plegats per una vegada. Què volem per a Catalunya? Un gran Port Aventura on tota mena de genteta, majoritàriament mal educada, vingui a visitar-nos per fer sexe, beure i drogar-se? O volem una altra mena de turisme? I pel que fa als beneficis generals: quanta gent es guanya molt bé o simplement bé la vida dins el turisme? Un 10% dels que s’hi dediquen? Quants contractes escombraria es fan en aquest ram monstruós? Conec uns quants casos de gent que hi treballa en condicions que freguen l’esclavatge. Ja sé que els caps de brot habituals del ram enviaran cartes al Diari o, si cal, faran una roda de premsa, desmentint-me. Però, sense dir cap mentida, us asseguro que s’han fet ofertes de feina dins el sector, en negre, de 400 euros al mes, deu hores diàries i set dies a la setmana. 

Dades d’enguany a Catalunya, de gener a octubre: 200.000 turistes internacionals menys (que, pràcticament, no hem notat, perquè hi havia un formiguer de gent arreu) però han gastat més: gairebé 1.100 milions d’euros més que l’any anterior. On és la crisi del sector? Menys turistes però més despesa dels que vénen. No passa per aquí el futur del negoci? Si alguns hotelers rondinen perquè han tingut menys visitants de les Espanyes, no serà perquè fiquen tots els ous al mateix cistell, dins d’un altre cistellet tronat?

A més, desenganyem-nos, aquest és un sector especialment inestable. Tard o d’hora sempre passa: o hi haurà una crisi econòmica, o a França tallaran carreteres, o a altres països rebentaran preus, o senzillament n’hi haurà que ja fa massa temps que vénen i ja n’estaran tips... què farem ales-hores? Tornem-hi: tots els ous al mateix cistell. Quan els empresaris turístics tornin a fer el ploramiques, que sàpiguen que la gent que amb prou feines arribem a final de mes, estem ja una mica tips de sentir-los. Cal apostar pel turista-viatger, el que té un mínim de qualitat humana i econòmica. El viatger interessat en les coses d’aquí, el menjar, els monuments històrics, els costums. Si tot ha de ser com la monstruositat de Salou, Lloret de Mar o Barcelona (ara com ara un Lloret a l’engròs), val més que pleguem. Perquè, en aquest cas, sí que passarà allò de la dita: de fora vindran, que de casa ens trauran.

*Fill de Vilallonga del Camp, vila que fou erròniament inserida al Tarrago-nès. Llur comarca natural és el Baix Camp. Guionista de ràdio i escriptor; entre altres llibres ha escrit, conjuntament amb Margarita Puig, ‘Morts il·lustres als Cementiris de Barcelona’. Considera l’art funerari clàssic una meravella a conservar. A partir dels anys 50 del segle XX, tot art fa fàstic.

Comentarios

Lea También