Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

La culminació de la guerra jurídica

La principal aberració d’aquesta sentència és que el que hauria de ser objecte de diàleg, la negociació i l’acord polític, l’exercici del dret d’autodeterminació, es pretén resoldre amb una condemna penal d’aquest dret

EUSEBI CAMPDEPADRÓS

Whatsapp
EUSEBI CAMPDEPADRÓS

EUSEBI CAMPDEPADRÓS

Cent anys de condemna a presó, per al vicepresident Junqueras, els consellers Romeva, Turull, Bassa, Forn i Rull, per a la presidenta del Parlament Carme Forcadell i per als líders d’Òmnium i l’ANC,  Cuixart i Sànchez. Cent anys de condemna per a 2.286.217 catalans que van anar a votar al referèndum de l’1-O. 

Aquesta sentència culmina l’aplicació al procés català del lawfare, la guerra jurídica, dissenyada per l’Estat durant l’any 2015. Després de l’èxit del 9-N de 2014, mentre els partits independentistes discutien com concórrer a les properes eleccions plebiscitàries, i que es van acabar celebrant el setembre de 2015, l’Estat va fer una sèrie de modificacions legals per respondre al plantejament independentista, fet des del principi democràtic, basat en el dret a decidir i l’exercici del dret a l’autodeterminació, a través de l’aplicació del dret penal de l’enemic. 

Es va modificar el Codi Penal amb noves definicions de terrorisme i de malversació. Es van aprovar la llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com a llei mordassa, i la llei de Seguretat Nacional, que permetia prendre el control dels Mossos. També es van aprovar reformes de la llei orgànica del Poder Judicial, limitant els efectes i l’aplicació de les sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, en previsió d’eventuals condemnes; i de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, dotant-lo de facultats executives extraordinàries, que no tenen paral·lel amb els països del nostre entorn i que va ser criticada per la Comissió de Venècia. 

"D’un judici polític, només en pot sortir una sentència política.  La sentència dedica una gran quantitat de pàgines a negar l’existència del dret a l’autodeterminació"

Més de 60 persones van assistir al judici com a observadors internacionals. Dues organitzacions de drets humans denuncien irregularitats durant el judici de l’1-O. La Federació Internacional pels Drets Humans i la Xarxa Euromediterrània de Drets Humans asseguren que s’ha vulnerat el principi de contradicció, no s’ha garantit el dret de defensa i s’ha vulnerat la presumpció d’innocència. No es pot qualificar el judici del Procés com un judici just. 

El Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU va exigir la immediata posada en llibertat dels processats, considerant-los presos polítics, igual que Amnistia Internacional, donat que a les seves actuacions no hi havia cap element de violència i sí d’exercici de drets fonamentals de llibertat de manifestació i protesta pacífica, i va arribar a la convicció que les accions penals en contra seva tenien per objecte coaccionar-los per les seves opinions polítiques sobre la independència de Catalunya. Aquestes resolucions van ser ignorades pel Suprem, malgrat que fossin vinculants, igual que ho va ser la sentència del tribunal de Schleswig-Holstein, que tampoc no va apreciar cap violència constitutiva de rebel·lió o sedició.

La condemna de la sentència és per sedició i malversació, llevat dels tres consellers absolts d’aquests delictes, que són condemnats per desobediència. La sedició, que no és un delicte contra l’ordre constitucional, com la rebel·lió, sinó que és un delicte contra l’ordre públic, i es defineix com un alçament tumultuari, que també requereix violència, encara que no armada com en el cas de la rebel·lió. Violència que cap organisme internacional no ha constatat. 

L’acusació per rebel·lió només va tenir per objecte aplicar l’article 384 bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal, per suspendre els diputats electes del Parlament i del Congrés, privant-los dels seus drets de representació política, vulnerant els drets dels seus electors i alterant les majories de les cambres parlamentàries.

La coincidència en la mateixa data, de la notificació de la sentència i de la vista al Tribunal de Justícia de la UE de la qüestió prejudicial d’Oriol Junqueras sobre la seva immunitat com a europarlamentari, és un veritable escarni al dret processal, donat que no es pot dictar sentència quan el mateix tribunal fa una consulta prejudicial necessària per a la seva resolució. El tribunal s’ha d’esperar que la qüestió prejudicial es resolgui per dictar-la, donat que de resoldre’s favorablement per al processat, implicaria que hauria d’haver estat posat en llibertat per prendre possessió del seu escó al parlament europeu.

D’un judici polític, només en pot sortir una sentència política. La sentència dedica una gran quantitat de pàgines a negar l’existència del dret a l’autodeterminació. Una sentència penal només ha de determinar els fets provats i el seu encaix amb els tipus penals. Aquesta és la principal aberració democràtica que deixa palesa aquesta sentència, que el que hauria de ser objecte de diàleg, negociació i acord polític, l’exercici del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya, es pretén resoldre amb una condemna penal d’aquest dret, condemnant a presó la presidenta del Parlament que va permetre el seu lliure debat.

* Eusebi Campdepadrós i Pucurull (@ECampdepadros). Secretari primer de la Mesa el Parlament de Catalunya.És llicenciat en Dret i ha desenvolupat la seva carrera com a advocat. Des de 2017 és diputat de Junts per Catalunya al
Parlament i des de gener de l’any passat és secretari primer de la Mesa del Parlament

Temas

Comentarios

Lea También