Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

La cultura de les pedres

Obrir-se al que passa al món avui. El debat cultural ha estat escàs i excessivament centrat en recursos i espais, quan l’essencial del tema és quina cultura volem i per què

Pau Miranda

Whatsapp
La cultura de les pedres

La cultura de les pedres

Després de vint anys vivint per mig món, la vida m’ha donat l’oportunitat de retrobar-me, ni que sigui per uns mesos, amb la meva ciutat més enllà d’escapades de cap de setmana. Així he pogut gaudir de ple coses com el Tarraco Viva (la de coses que no sabem els tarragonins sobre la nostra història!), però també he pogut constatar que alguns trets del nostre panorama cultural i de lleure no han acabat de canviar. 

Una amiga em va portar a un concert d’un grup americà de soul al Port Esportiu. Venien amb l’aval d’una actuació en un famós programa de la ràdio pública nord-americana, no pintava malament.

Vam arribar tard, esperava trobar-me el petit local bastant farcit, però érem dotze. Sí, dotze persones per veure un concert dels bons, d’aquells que no acostumen a passar per ciutats petites. Músics de primer nivell i un cantant, el J. Buck, que de ben segur estava acostumat a auditoris més grans i concorreguts, i que es va lliurar en cos i ànima.

Els pocs assistents ens movíem entre l’excitació que ens provocava un espectacle que no ens acabàvem de creure i una mena de vergonya pel fet que un espectacle d’aquest nivell i en divendres només hagués ajuntat una dotzena de persones en una ciutat de més de 100.000. En acabar l’espectacle, els presents acabàvem de beure la cervesa mentre intentàvem buscar raons de com podia ser. Poca promoció, han deixat morir les zones de lleure per no molestar els veïns, no els importa la cultura... 

La consolidació de festivals com el Tarraco Viva és una gran notícia, però què més hi ha al nostre panorama cultural?

A qui és que no li importa? A les institucions o a la gent? Dies després parlava amb un amic de tota la vida, gestor i productor cultural, i ell centrava les seves queixes en la desídia de les administracions. Aquesta mateixa línia argumental va marcar la magra porció que el debat electoral a Tarragona va dedicar a la cultura. Manquen recursos, manquen espais... Si, sí, però diners i espais per a què? Per fer teatres programats per i des de les administracions? Per posar-hi més museus arqueològics? 

És obvi que el patrimoni històric de la ciutat és un actiu essencial i element clau de la nostra identitat, però compte que no tot poden ser pedres i exposicions sobre el passat, per gloriós que fos. La consolidació de festivals com el Tarraco Viva és una gran notícia, però què més hi ha al nostre panorama cultural?

Cal obrir-se al que passa al món avui, al que passa en arts escèniques, en literatura, en pensament... I cal donar suport a les iniciatives que surten de la societat civil, sigui per una trobada poètica en una llibreria de la Rambla o per l’heroic intent de portar música en viu als locals de lleure de la ciutat. I el suport no ha de venir només de les administracions en forma de subvencions o incentius, que també, sinó de la ciutadania en forma d’implicació. Si no, el que tindrem serà un munt de museus per a turistes i unes poques sales buides amb quatre espectadors perduts.

Una societat sense inquietuds i exposició a fenòmens culturals diversos és una societat morta o en vies de morir

És clar que el debat no es pot fer només en l’àmbit local, som part d’un país, d’un context, però és obvi que hi ha camí per córrer i millor no entrar gaire en comparacions amb altres capitals properes, que la foto no ens deixa gaire guapos.

És ben sabut que hi ha diferències ideològiques sobre la importància de la cultura en una societat, però personalment crec que una societat sense cultura, sense inquietuds i exposició a fenòmens culturals diversos és una societat morta o en vies de morir. I el debat, més que sobre què fem amb el Banc d’Espanya, la Tabacalera (un nou museu arqueològic?) o per què ha caigut el sostre del Teatre Tarragona, hauria d’anar sobre quina cultura volem, no només on o pagada per qui. I aquest debat no es pot deslligar d’un altre, tampoc prou atès, que té a veure amb l’articulació d’una ciutat que cada cop té els joves més lluny del centre. Però això ho deixo per a un altre dia.
 

Periodista. Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.

Temas

Comentarios

Lea También