La degradació d’una Barcelona entregada al fenomen turístic sense cap reflexió prèvia

La invasió constant de visitants causa el benefici d’una minoria i, en canvi, és a punt d’expulsar els barcelonins que no s’ho poden pagar. Se’n diu ‘morir d’èxit’

16 julio 2018 11:19 | Actualizado a 16 julio 2018 11:24
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

A l’anunci televisiu, protagonitzat per un famós del moment, com si fos garantia d’autenticitat, s’hi veu un turista a qui allotges d’amfitrió a casa amb la contrapartida, no expressada, de guanyar-te un sobresou i el premi, aquest sí s’evidencia, de sentir-te ciutadà del món. S’ha de veure món, que pregonava el genial Joan Capri.

O que te’l portin a casa, la nova plaga bíblica. Aquesta mena de peculiar invasió massiva té molt de vendre’s l’ànima al diable per omplir les butxaques d’una minoria. Temps enrere, pensava que Tarragona no aprofitava prou l’allau turística de la Barcelona radicalment de moda al mapamundi. Ara, confessem, hem canviat d’opinió per anar a l’altre extrem: Déu vós en lliuri, estimats, seguiu indemnes, com menys us conegui l’horda, millor per a vosaltres. 

A falta de regulació, de pla estratègic, de saber manegar la xacra, resulta que anem camí de convertir-nos en una Venècia decadent, víctima de la sobreexplotació interessada de certes minories aprofitades. O de Manhattan, aquest parc temàtic dedicat a visitants i on treballen milers i milers de ciutadans, nadius o immigrats, obligats a viure ben lluny del centre, absolutament ocupat pels turistes i a uns preus que el poble no pot pagar. Barcelona està a punt d’espolsar-se els barcelonins de sobre, sense que tal asseveració guardi un bri d’apocalíptic.

Els solars han estat comprats per fons d’inversió internacionals sense més guia ni patró que la cobdícia dels seus responsables, assessors i consell d’administració. Es va expandint com una taca d’oli aquest fenomen conegut com a gentrificació, un neologisme que bona part de la població no és capaç encara ni d’entendre ni de témer, malgrat que alteri de manera dràstica la seva qualitat de vida i les seves ambicions personals.

No podrem continuar vivint a la capital catalana perquè no ens ho podrem pagar, ras i curt. Demagògia? Si ho dubteu, pregunteu pels lloguers a la ciutat, sospeseu els sous i admireu-vos del Cafarnaüm en què s’ha convertit l’antiga capital del país, on ara viu gent de tot arreu del planeta. Sempre que disposin d’una butxaca generosa, naturalment.

S’han fet seva la plaça aquells que hi fan negoci, els murris que tenen pisos explotats turísticament i els guiris que aprofiten la globalització de les seves empreses o jubilacions d’un nivell al qual mai podrem aspirar aquí.

Com que tots no hi cabem, surten per la finestra aquells que no poden pagar el que els exigeixen per modestos habitacles, les legions que malviuen de feines precaritzades i un complet abecedari de nous perdedors en el barem del capitalisme més salvatge, víctimes de la incapacitat de les administracions per analitzar a temps el fenomen, posar-li dics de contenció i preservar els drets bàsics dels nadius, dels votants, dels qui acaben pagant les incomoditats de tants forans, de tanta especulació, d’aquesta riquesa forjada contra els interessos de la majoria, dels qui amb prou feina suren sense saber per què coi continua pujant el nivell de les aigües, camí de ser ofegats.

La degradació de la qualitat de vida a Barcelona en la darrera dècada ha estat notòria, però d’això ningú no en parla. No deu interessar reflectir com suporta la gent corrent el fals orgull de ser destí de milions per aprofitament de pocs. Tant se val.

El relat va per altres camins. De la mateixa manera que la picaresca sempre guanya sobre la meritocràcia i els valors, així com ningú dimiteix mai ni reconeix errades en la gestió pública per molt que hagi provocat un ridícul descomunal i un mal a la nostra imatge potser irrevocable, s’imposa vendre que vas de guanyador.

Morir d’èxit, en realitat. Ja no trepitgem el centre, l’hem lliurat per rendició. Ja hem perdut alguns barris i això s’escampa sense que ningú ho aturi, sense alternativa raonada. Als nostres hipotètics representants, només els interessa aconseguir l’alcaldia en les properes municipals. Els votants continuaran perdent qualitat de vida abans de plantejar-se si convé tocar el dos i reconèixer tan sòrdida i injusta derrota. 

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent 

Comentarios
Multimedia Diari