La derrota de la confrontació. A Catalunya i a Espanya

Canvi d’època. Els resultats electorals obren una nova etapa política a Espanya i a Catalunya. Pedro Sánchez consolida la presidència i liderarà les estratègies que comencin ara per configurar un nou Govern. Però la millor notícia del 28-A és que els electors han castigat totes les opcions que apostaven per la confrontació. Des de les tres dretes fins al sector de l’independentisme que volia anar al Congrés a bloquejar la política espanyola.

A Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya té més del doble de vots i escons que els seus rivals de Junts per Catalunya. De forma clara es fa amb el lideratge de l’independentisme. I ho ha aconseguit amb un discurs de diàleg i negociació després del fracàs del Procés unilateral. Ciutadans, que havia jugat la carta de la crispació, també ha estat castigat a les urnes a Catalunya. I el Partit Popular pràcticament ha desaparegut.

El PSC recupera el seu paper històric. Que els socialistes catalans hagin recuperat posicions respecte a Ciutadans a la Catalunya metropolitana és un fet positiu. Els socialistes eren l’expressió històrica, com ho va ser el PSUC, de la cohesió social. De lluitar contra el risc que a Catalunya es creessin dues comunitats, dues identitats, impermeables entre si. 

La gran amenaça de Vox ja la podem mesurar en xifres. I és limitada

L’aposta unilateral independentista i la reacció que va significar Ciutadans va posar en evidència que, després de quaranta anys de democràcia i convivència, tornava a aparèixer el fantasma de la fractura, a partir de la llengua, dels orígens. El mal està fet. El retrocés és evident. Però la recuperació del PSC ofereix una escletxa d’esperança. I el nou discurs d’ERC, liderada des de la presó per Oriol Junqueras, també. Els republicans tindran la gran responsabilitat de liderar el post Procés, en un context espanyol molt millor del que hauria pogut representar un govern de les tres dretes.

En Comú Podem havia guanyat les dues últimes eleccions generals. Representava la possibilitat d’un acord Catalunya-Espanya i va expressar un sentiment majoritari. Aquesta vegada qui millor ha connectat amb aquest anhel ha estat ERC. I el PSC. Així i tot, el coratge d’Unidas Podemos i en Comú Podem a l’hora de buscar solucions per a Catalunya haurà de jugar un paper important en el futur.

Una altra bona notícia del 28-A és que la gran amenaça de Vox ja la podem mesurar en xifres. I és limitada. La ultradreta sempre ha estat aquí. Com la xenofòbia, el racisme, el classisme, l’animadversió a la igualtat i als avenços socials, l’odi com a motor polític... Té arrels profundes a Espanya. José María Aznar va aconseguir el miratge del partit únic de la dreta. Però era això, un miratge. 

En la història, els moviments reaccionaris succeeixen a èpoques de transformació i progrés. I, malgrat tot, la societat espanyola ha aconseguit grans avenços en les llibertats individuals i col·lectives. Vox ha aconseguit poc més de vint escons. És una regressió. Però ha fet el paper de vacuna, perquè les altres dues dretes van seguir els seus plantejaments i ho han pagat car. 

Amb l’entrada de la ultradreta al Congrés, ens preguntem qui va obrir la caixa dels trons. Tenim quatre anys per respondre a la qüestió cada vegada que els diputats de Vox expressin l’odi en les seves intervencions. I també per recordar que hem de lluitar sempre per defensar les conquestes democràtiques. 

La confrontació ha estat la gran derrotada a les eleccions generals i obre un cicle nou a la política que s’haurà de confirmar a la propera jornada electoral (locals, europees i, en part autonòmiques). El PSOE, amb el PSC, i ERC tenen la responsabilitat d’aprofitar l’oportunitat que han ofert les urnes el 28-A.
 

*Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016. UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.