La derrota nostra de cada dia. Perquè res falla més que l'èxit

Una d’aquelles tardes de juliol que no pots assegurar ni quin dia de la setmana és. El mercuri a la trentena, la panxa plena i els ulls lluitant per mantenir-se oberts. A la tele les últimes paelles abans de coronar el Mont-Ventoux, en un dels dies en vermell a la Grande Boucle. Avui la glòria de ser el millor al cim rocós i pelat del gegant de la Provença és pel belga Wout Van Aert. Abans, com ell, allí s’hi han coronat mites com Raymond Poulidor, Eddy Merckx, el pirata Pantani o Chris Froome. Els triomfadors. Els que tothom recorda, tothom s’hi emmiralla i aspira a emular.

Avui totes les càmeres apunten a Van Aert. De la resta, dels altres 183 corredors que aquella tarda també han culminat la doble ascensió al Ventoux, ningú se’n recorda. Ni tan sols dels que comparteixen equip amb el belga i s’acaben de deixar la pell perquè ell hagi pogut arribar al calaix més alt del podi. The winner takes it all. El guanyador s’ho endú tot.

Enmig d’aquest ritual de culte a l’exitós, però, la veu del comentarista – l’exciclista Perico Delgado– trenca l’escena, discordant: «Estem ensenyant a guanyar, quan hauríem d’ensenyar a perdre. Perquè, senzillament, passa més. Jo vaig córrer onze tours i només en vaig guanyar un. Estem creant una societat d’icones victorioses i ens n’oblidem de la quantitat de treball i de derrotes que són necessàries per aconseguir una sola victòria. Em fa pena perquè estem creant una 
societat on només val ser el número 1».

I tenia raó. Perquè el que més fem a la vida és fallar, i ens seguim entestant a amagar-ho sota la catifa. La derrota està mal vista. Ens avergonyeix, ens fa petits i l’ocultem. Com si no assolir l’èxit no fos el més normal –i habitual– del món. Com si no estiguéssim fets de fracassos, d’errades i de derrotes. Ho he fet en tots els àmbits de la meva vida. L’error i la derrota formen part indestriable del nostre dia a dia. Una quotidianitat tabú amb la que ningú ens ensenya a conviure. Som incapaços de mirar-la a la cara i saber-li respondre.

La derrota és omnipresent, però si hi ha un lloc on es manifesta de forma clara i visible és al món de l’esport, on victòria i derrota formen part acceptada de l’ecosistema. Delimitades i legitimades. Guanyar avui i perdre demà. Però l’esport és segurament, el lloc on és fa més evident que un èxit no és més que el punt final d’una cadena de fracassos. El vestuari és l’acadèmia de la derrota. El lloc on més s’aprèn a fallar. De manera individual i col·lectiva. He perdut molts partits al llarg de la vida. Ascensos que al final no eren, gols en contra al darrer minut. Ocasions fallades que ens haurien fet guanyar. La derrota en forma de decepció i tristesa col·lectiva. La que es comparteix des de la camaraderia, però també la que es queda dins. La derrota particular. Aquella que has de curar tu sol. Perquè en un vestuari, sovint també rivalitzes amb el company. Amb el que juga al mateix lloc que tu. I aquí també perds. Hi ha cops que per molt que t’hi esforcis, l’entrenador no confia en que tu siguis la millor peça per l’equip. I així és com també s’aprèn a que a vegades la teva derrota particular és un pas necessari per l’èxit col·lectiu.

Som una societat que educa a perseguir l’èxit enlloc de a conviure amb el fracàs. Que normalitza arrencar-se amb ràbia la medalla de plata del coll. Es glorifica el somni difícilment abastable i es defuig donar eines per conviure amb el que realment és quotidià. Estem fets de derrotes, i a tots plegats ens ajudaria aprendre a fracassar més i millor. Al cap i a la fi, no hi ha res a la vida que falli tant com l’èxit.

Periodista. Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’. També ha treballat a Televisió de Catalunya, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.