La difícil integració cultural

Avui fa mig any dels terribles atemptats de Barcelona i Cambrils que van causar 16 morts i 130 ferits. També van morir 8 dels terroristes implicats de la cèl·lula gihadista de Ripoll. Després de tot aquest temps que ha passat des de l’agost, encara no acabem d’entendre per què uns joves que semblaven del tot integrats a la societat catalana es radicalitzen fins a l’extrem de dur a terme una acció criminal d’aquesta brutalitat. És la pregunta que intenta respondre l’estudi elaborat per Moussa Bourekba i Jordi Moreras i que ahir va ser presentat a Cambrils. Moreras explica que la integració social de les persones vingudes de països forans es determina per tres dimensions: la politicolegal, la socioeconòmica i la cultural. La més difícil de mesurar és precisament la cultural, ja que afecta el sentiment de pertinença a la societat. Aquesta anàlisi m’ha fet pensar en els dos fills jovenets d’un matrimoni algerià de la Pineda. Es diuen Mohamed i Amar. No volen parlar àrab ni amb els seus pares, tot i ser la seva llengua materna. La seva llengua vehicular (adjectiu de moda) és el castellà amb els seus progenitors i el català amb mi i altres veïns. Parlen un català més perfecte que Pompeu Fabra. Per arrodonir els indicadors de la seva integració, Mohamed és del Barça i Amar del Reial Madrid. Per aquí anem bé.