Más de Opinion

Opinion La Tribuna

La difusió del coronavirus

Algunes àrees han sofert nombrosos casos d’infectats perquè són àrees de cohesió laboral, amb una gran mobilitat interna. Ha estat el cas de la Conca d’Òdena, o de la conurbació de Sabadell

Josep Oliveras Samitier

Whatsapp
La difusió del coronavirus

La difusió del coronavirus

Un aspecte interessant, des del punt de vista geogràfic, és com la infecció provocada pel virus anomenat Covid-19 es va difonent per les diverses parts del món, a partir d’un focus inicial. Un tema que ha interessat a alguns geògrafs a partir de la formulació de les teories de la difusió, aplicades no solament a infeccions i malalties, sinó també a innovacions o a la propagació de determinats productes que es llancen al mercat.

El geògraf suec Torstein Hägertrand, l’any 1952 va formular la seva teoria que constava de cinc fases: La d’iniciació; un altre de difusió, que presentava grans contrastos regionals, i que podia arribar a àrees distants; una de condensació, en la que el fenomen augmenta a totes les àrees; la de saturació en què s’arriba al punt màxim; i la de caiguda del fenomen o de remissió.

Aquestes teories van ser aprofitades pels geògrafs quantitatius dedicats a temes de salut, en aparèixer el 1957 el llibre de N.T.J. Bailey, Mathematical theory of epidèmics, i anys després el geògraf nord-americà Peter Gould es va fer famós amb els seus mapes de possible expansió del VIH, que li valgué ser nomenat assessor per temes de salut de la presidència, i que el 1993 publicà The Slow Plague: A Geography of the AIDS Pandemic, un llibre de referència sobre la difusió de la sida, i vàlid per altres infeccions. Els models que combinaven càlcul de probabilitats i estadística van començar a ser utilitzats acompanyats de la nova cartografia informatitzada.

Tota epidèmia que es pot convertir en pandèmia, es pot propagar per ones successives, que en alguns casos poden ser lentes en el temps i en altres molt ràpides. La infecció avançaria des del focus inicial cap a altres punts, saltant barreres i també deixant alguns espais sense efectes, seria com una taca d’oli que a poc a poc es va expansionant, com en el cas de la famosa pesta negra del 1348 al 1350, que iniciada a l’imperi mongol, arribà a Europa per Crimea i des de Constantinoble passa als principals ports mediterranis que es convertiren en nous focus per expansionar la tragèdia terra endins.

Un altre tipus de propagació és l’anomenat a salts o en cascada, en el que la infecció vírica es multiplica com sagetes llançades en diferents direccions i cobrint distàncies diverses, i un cop arribades a un lloc, nous transmissors salten altre cop cap a punts diferents. Els dos tipus de transmissions poden també combinar-se, de tal forma que un virus arribi a un punt i des d’aquell focus avanci com una ona provocant moltes infeccions en un espai geogràfic concret. Perquè una epidèmia avanci, cal que el primer infectat convertit en hoste del virus, trobi el vector apropiat per propagar la infecció que en el cas que ens ocupa serien les partícules que sorgides de la boca van a trobar el receptor.

Una trobada que es facilita amb els contactes personals. Com més contactes tingui l’hoste amb altres persones, més es pot propagar la infecció de tal manera que la probabilitat de contraure el virus seria proporcional al número d’infectats dels llocs per on s’ha circulat en un temps determinat, corregit per un factor aleatori.

Com més connexions d’un lloc infectat a un altre, més possibilitats d’expansionar els virus. Per això en aquesta ocasió el vector de les partícules vocals ha circulat ràpidament gràcies a les nombroses connexions internacionals per avió, i el virus ha viatjat de metròpolis a metròpolis, i un cop situada en una gran ciutat, per carretera o ferrocarril, ha anat a trobar els habitants de les ciutats de la seva àrea metropolitana. De les ciutats a les viles i d’aquestes a alguna població petita, no totes, perquè la connectivitat, la distància, les densitats, i l’atzar, juguen el seu paper.

Algunes àrees han sofert nombrosos casos d’infectats perquè són àrees de cohesió laboral, amb una gran mobilitat interna, la qual cosa fa que una persona infectada, si n’infecta tres més, expansiona ràpidament la malaltia dins aquella àrea, cosa que en el cas de la Covid-19 augmenta en haver-hi infectats no malalts que transmeten la infecció, i, a més, aquesta tarda en manifestar-se. Aquest és el cas de la Conca d’Òdena, o de la conurbació de Sabadell.

A Espanya és interessant de veure com s’ha propagat. El 25 de febrer hi havia uns focus a Madrid, País Valencià, Balears, Catalunya i Canàries. Però en haver-hi molts més contactes i connexions a Madrid i a l’àrea metropolitana de Barcelona, és aquí on es propaga més la infecció. De Madrid salta a altres comunitats i poblacions, quedant especialment afectades les dues Castelles, pel nombre de connexions amb Madrid, i molt menys les perifèries menys connectades com Galícia o Astúries. A la comunitat de Múrcia els casos es donen fonamentalment a les zones de segones residències de la costa, com a Aguilas, i els afectats són fonamentalment madrilenys que es traslladaren a les segones residències.

En el cas català J. M. Arauzo ha fet una primera anàlisi cercant els clústers on es concentren més casos dels esperats, tenint en compte de cada municipi el que passa en els veïns. Examinant els resultats en un mapa, gairebé es pot veure el paper que en la difusió de la infecció han tingut les connexions per carretera entre els municipis més i menys infectats; així com el cas dels petits municipis, que amb molt poques connexions amb les grans ciutats no han quedat afectats. Seran interessants els estudis que es puguin fer dins les metròpolis i ciutats per veure la relació entre infectats i característiques del barri o districte, així com el paper de l’afectació del virus en les residències d’avis, on l’alta densitat de població per decàmetre quadrat, facilita els contactes i la propagació del mal.

Els entesos en salut especifiquen que la millor forma d’actuar davant una epidèmia és fer-ho molt ràpidament. No ha estat el cas en la difusió de la Covid-19, i ara tots esperem amb impaciència que arribi la fase de remissió i posar fi al confinament.

Josep Oliveras Samitier és catedràtic emèrit. President de la Societat Catalana de Geografia (IEC), és membre de la Comissió d’Urbanisme del Camp de Tarragona i membre de la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya.

Temas

Comentarios

Lea También