La dèria centenària o el perfecte manual de l'estúpid que té ganes de fer l'ànec

La dèria d’anar a prendre el sol per tenir un cos ben bronzejat i teòricament «glamurós» ronda els cent anys de vida.

És tal la fal·lera que, en aquests moments, qualsevol presentador de telenotícies provoca en l’espectador l’estranya sensació de veure constantment Louis Armstrong, sense trompeta, explicant les victòries o els desastres del Barça.

La culpa fou de Coco Chanel. L’any 1920 o el 1923, els historiadors de la moda no es posen d’acord, va arribar a París completament bruna després de passar l’estiu a Deauville (Normandia) segons uns, a la Costa d’Atzur occitana, segons uns altres.

És curiós com una moda que encara perdura sigui la creació d’una dona que a part de l’embafós perfum que tothom coneix (no pas fet per ella, només el va triar entre deu perfums numerats), va ser una destacada col·laboracionista nazi i una antisemita repugnant.

Tenir la pell torradeta com un pollastre a l’ast va tenir l’ajut d’un invent fonamental: el bronzejador. El primer en crear un oli ad hoc fou el modista francès Jean Patou el 1927: Huile de Chaldée.

Ara tot són cremes protectores que, en teoria, no et rosteixen, però que al cap de moltes hores acabes (que és del que es tracta) com un pagès que hagi treballat tot el dia al tros o un manobre descamisat, però lluny de la imatge eroticofestiva del xicot de Village People.

Fins fa cent anys, la civilització occidental va basar el seu cànon de bellesa en el color blanc, el qual era símbol de puresa.

Les dones de les elits de l’Imperi romà es banyaven en llet per emblanquinar la pell. Els artistes medievals i renaixentistes pintaven tota mena de personatges amb les cares ben esblanqueïdes i com a molt hi afegien un punt de vermellor, símbol de candor.

L’exageració de la blancor de pell va arribar al paroxisme durant el segle XVII a la cort de França. Allà, dames i cavallers s’emblanquinaven la cara amb pólvores d’arròs. Fins al segle XIX la pal·lidesa era símbol de bellesa i perfecció.

Durant els anys trenta i quaranta del segle passat, molts metges ja desaconsellaven prendre el sol, pels mateixos motius que ho fan avui dia.

Tanmateix, una pulsió de mort sembla recórrer el món. Aquesta pulsió, exposada per Sigmund Freud, aboca l’ésser humà inconscientment cap a la seva autodestrucció.

El personal no només no vigila l’excés de raigs solars, sinó que encara en plena pandèmia, com a ximplets, omplen les platges del país no fent cas de les autoritats sanitàries. N’hi ha que sembla que busquin la mort. Si no és pel coronavirus, provem amb un càncer de pell.

Des de la meva atalaia privilegiada del carrer Còrsega de Barcelona, he anat observant aquest desfici de molta gent per embrunir-se el cos tan bon punt comença el bon oratge.

Fins i tot en ple estat d’alarma, tot de senyores (majoritàriament), encara amb la pretensió de ser joves, apareixien per balconades i terrats fent top-less o, directament, conilles, a la recerca d’una bellesa «natural».

Amb les bones maneres que pertoquen a un senyor de la meva edat, sempre m’he retirat de la finestra discretament, tot fent córrer una cortina espessa i m’he dedicat a coses molt més profitoses, com ara la lectura. Tinc molts vicis, però no pas el de voyeur.

És clar que tampoc no soc ningú per criticar ni censurar res, però l’exhibicionisme de certes senyores amb dos pebrots escalivats caient deixats anar un cap al carrer Còrsega i l’altre cap al carrer Indústria, per molt ben bronzejada que quedi, no deixarà de ser una maquineta de fer por a la canalla. I no hi ha ningú que els ho digui. Al contrari, les seves amigues, tan pansides com elles, amb la falsedat habitual, es lloaran mútuament la morenor.

El mateix ho plantejo per als senyors. Un hom amb un cos com una baldufa amb tot de coses que pengen banzim-banzam, per molt bronzejat que estigui, no deixarà de ser una baldufa dauradeta.

I és així com una moda imposada per una filonazi s’ha estès igual que un virus, mentre els metges s’esgargamellen endebades. És el món estult que tenim, però, desenganyem-nos, a la majoria ja els està bé.